dilluns, 25 de desembre del 2023

EL CLUB DE LA DUTXA I L'A7 D'OCELLS. (Un relat futurista i esquizoide, al límit del surrealisme)

 Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.

Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa. 

 El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes. 

Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments  nous cadascú.

Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,

divendres, 1 de desembre del 2023

HOMENAGE A "GODS MUST BE CRAZY", LOS DIOSES DEBEN ESTAR LOCOS

Una lección de película... y algo imposible hecho posible. Tanto la 1 como la 2. Lo que se puede hacer con imaginación y mucha valentía y ganas de jugar. (también en la galeria de fotos de "metàfores visuals")



dilluns, 20 de novembre del 2023

Freinet i la memòria d'un mestre a la república

Arrel del llibre i la pel·lícula "El maestro que prometió el mar" hem conegut una bonica història de voluntat pedagògica però també de reaccionisme davant les llibertats.

Antoni Benaiges, un mestre republicà de Montroig del Camp destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), feia servir les premises del mètode freinetià. Utilitzà de forma deliberada la màgia de la lletra impresa per invocar la curiositat innata i els desitjos de comunicar en els seus alumnes a partir d'una petita imprempta. La lletra impresa té poder, visibilitat i continuitat, fa pensar i crea precedent. Pot provocar pensament i respecte... o també disconformitat, por i fins i tot odi. L'odi, inflamat per la impunitat que otorga la guerra, condueix al sense sentit de matar un mestre, un senzill mestre de nens, de mainada, pel seu delicte d'expressar-se i deixar expressar-se als seus alumnes. 

La història desenterrada d'aquest mestre ens retorna als ulls la clara dicotomia entre la dreta: una actitud vital de por als canvis i a la llibertat, als drets i a compartir, i l'esquerra: l'humanisme, la confiança i la propietat compartida. La guerra civil va ser la reacció de la dreta i l'immovilisme contra les llibertats i el canvi. Ara torna a haver aquesta amenaça. Torna a renèixer la por als canvis, a l'aflorament de drets i l'odi als catalans.


dimarts, 14 de novembre del 2023

NADANDO EN LA AMBULANCIA

Hay pocas expresiones más chocantes e inquietantes que las que nacen como producto de la mezcla o corrupción de otras. En este caso el requiebro està claro, aunque obscuro, porque su significado se refugia en la paradoja y la ironia. También en la verdad más tierna y quejosa, la que nace del desconsuelo, de la falta de esperanza, de la orquestra del Titánic. Nadamos en la abundancia en este mundo nuestro occidental, tan sinrazón de vivir, pero por eso mismo el mundo, todo el mundo y no solo el nuestro, se convierte en una ambulancia, en una emergencia que no lleva a salvar al enfermo, solo a ingresarlo en la UCI, para darle la extrema unción y certificar (SIC) su muerte. Nadamos como un pez en la pecera en una situación límite y extrema, de camino a ningun lugar que pueda solucionarnos. No somos solucionables. 

En el mientrastanto, calumnia que algo queda que para lo que me queda en el convento... o relata, que algo queda, por poner algo de música a este hundimiento, por salvar la belleza un segundo más.

Y ese es el nuevo título del bloc.

dimecres, 8 de novembre del 2023

NENS BOMBOLLA I PARES HELICÒPTER

La Txell, mestra de la meva escola, parlant sobre la fragilitat creixent dels nens a cada curs, m'ha deixat anar aquesta expressió com a explicació d'aquest fet.

Potser el famós COVID-19 i els seus efectes colaterals d'engabiament dins de casa durant mesos han influït una mica en aquest resultat, no dic que no, però també s'ajunten altres factors. Per a mi: la crisi econòmica creixent a partir del 2010, la crisi climàtica i la inseguretat de futur que provoca, i, sobretot, la pèrdua de socialització entre iguals a causa de no poder jugar sols al carrer, la dependència de les pantalles i la sobrecàrrega d'activitats extraescolars. A relacionar-se s'aprèn, sobretot, entre iguals. Els models, les dependències, l'autodefensa i la lectura de les intencions alienes, especialment en el llenguatge corporal i no verbal, s'aprenen en el terreny directe i propi de les relacions entre iguals.

Els pares, amb bones intencions, volen protegir els seus fills i suplir aquestes influències i aprenentatges, però no.

Nens bombolla i pares helicòpter.

dimecres, 28 de juny del 2023

LA MEMÒRIA DE L'AIGUA

En Joan prenia un got d'aigua del mar cada matí. Pensava que això ajudaria la seva salut i el seu cos. Ho creia de veritat, com qui creu en una religió, sense escletxes ni pensaments negatius. La base de la seva creença era que com que la vida havia evolucionat al mar, tot el que era viu imitava, en un moment o altre, aquesta etapa i l'incloïa en el seu funcionament. Les cèl·lules, el líquid amniòtic de la placenta de les mares, la sang, els líquids del cos... què sé jo...tot en recordava al mar.

Però un dia en Joan va tenir un somni estant despert, un somni d'un pop que es desplaçava pel fons del mar i fugia, braços ajudeu-me, dels seus múltiples perseguidors. S'arrossegava per les roques canviant de color, sortia disparat a propulsió i es ficava a forats inversemblants adaptant tota la seva anatomia. Va ser tan frepant que en tornar a la realitat va passar mig matí pensant que, d'alguna manera, allò li havia succeït a ell mateix. 

Al dia següent va convertir-se en estrella de mar, que devorava eriçons de mar, petxines i altres animals sèssils o d'escàs moviment, amb els seus braços lents però potents i la seva boca xucladora.

Al següent era una llebre de mar, un curiós invertebrat marí amb més pinta de Batman gelatinós que una altra cosa, que "volava" amb ales toves per l'aigua.

i així un dia rere l'altre. 

I va associar aquestes experiències extra corporals a la pressa prèvia, en tots els casos, del got d'aigua de mar.

Va provar de fer recerca a internet sobre aquell fenomen però no en va trobar res, i, finalment, va decidir investigar amb la seva pròpia experiència. Sistemàtic i hipocondríac com era, es va posar a fer tota una sèrie d'experiments per descobrir què era allò que li passava. 

De primeres, durant l'hora abans de la pressa del got d'aigua marina, es ficava a la part menys fonda de la platja amb les ulleres de busseig i el tub d'esnorkel i provava de seguir algun ésser marí. El primer dia va ser una palaia, una mena de peix pla de fons de mar semblant al llenguado. El va fer sortir del seu amagatall de sorra i nedar fins uns metres més enllà. Llavors se li va ocórrer clavar-li un arpó.

Tot seguit va agafar en un pot aigua de mar que estigués en contacte amb el peix encara clavat i arponejat al fons de sorra i el va tapar amb el seu tap de rosca. Un cop a la superfície, va obrir el pot, en va veure un bon glop d'aquella aigua i es va posar a surar de panxa enlaire, amb els ulls tancats.

El que va passar a continuació va ser exactament el que havia passat a sota de l'aigua, feia uns instants, només que aquesta vegada en primera persona. Ell era la palaia, amb el seu cos estrany reposant de costat sobre la sorra, la boca en una vora i els dos ulls a la mateixa cara sobresortint lleugerament de la sorra, fugint terroritzat d'una ombra enorme que se li acostava amb un immens ull de vidre i un tub fosc en un costat. Es deixava caure un altre cop al fons, movent espasmòdicament el seu cos per aconseguir un arrebossat perfecte de sorra i canviant els cromatòfors de la seva pell per aconseguir taques com les dels grans de sorra. De cop i volta va sentir una fiblada en un cantó del seu cos que li travessava i el deixava sense respiració. 

Aquella experiència el va fer vegà estricte i defensor de la vida marina. Va fundar una associació de defensa del mar i les seves criatures, però, a part d'això, va refinar aquella habilitat seva de reviure la "memòria de l'aigua" per dedicar-se a investigar "casos" estranys relacionats, poc o molt, amb l'aigua. 

Un dia el van trucar per demanar-li que acompanyés una expedició a recollir aigua del mar del Titànic, el famós transatlàntic enfonsat. Va descobrir que els músics van tocar un vals austríac fins que van morir ofegats i que el capità va morir a la cabina de comandament bevent conyac francés. 

Un altre dia va poder reviure la tragèdia d'uns emigrants en pastera, un dels quals havia recollir un pot amb aigua mentre s'enfonsava l'embarcació.

Una altra vegada va resoldre un cas d'assassinat tastant l'aigua de la pila d'aigua beneïda d'una església on s'havia senyat un criminal que hi va entrar fugint de la policia. 

El cas més "sonat", però, va ser el de la confirmació de la declaració d'un mariner d'un submarí que deia haver vist un tauró amb un sarró de llana penjat a un costat i una iguana amb un capell de llana al cap!



dimecres, 8 de març del 2023

LECTURES. CANVIS DE PARADIGMA

 PROPOSTA DIDACTICA:

"La lectura com a procés aplicable a altres activitats humanes i el procés de reflexió i canvi que implica."


A partir d'una comparació o analogia amb la lectura com a procés lector de textos, descodificació i reconstrucció dels mateixos en la mostra ment, aplicar el concepte a altres situacions de la vida quotidiana.

La lectura és un procés de desglossar, de desmuntar i tornar a muntar el trencaclosques, de reconèixer les parts, els detalls i el tot. De reconeixement i descobriment, de sorpresa i emoció, de coneixement. De desvetllament de significats de la realitat. Es tracta d'utilitzar allò conegut per intuir el que desconeixem, d'aprendre a utilitzar eines mentals i físiques per adaptar la realitat als nostres esquemes de coneixement i reconeixement mentals. És diferent, però és el mateix tant si es tracta d'un text amb paraules com d'una imatge, un paisatge, un objecte, un núvol, una cara, un gest o un comportament. Sempre es tracta de llegir.

Per exemple: lectura d'imatges, de paisatges, cares i expressions, quadres o obres d'art, partits o esports, pel·lícules o audiovisuals, situacions estressants o de conflicte, llistes de necessitats o coses per fer o canviar, propòsits, comportament dels animals, amics (com ajudar) necessitats dels altres... Conseqüències de les pròpies accions...


Podem crear un taller de lectura on apliquem tots aquest tipus de lectura. Desprès de tot, llegir no és només llegir...és practicar amb la realitat.