dilluns, 30 d’abril del 2012

AVANTATGES I DESAVANTATGES DE L’ESCOLA

Quina és la funció de l’escola? Què hi venen a fer els nens a l’escola?. No què hi pretenem nosaltres, ni què volem o ens agradaria o pensem que fora bo o què és el que els hi demanarà la societat el dia de demà. Sinó quina és la funció vital que compleix l’escola, en relació amb els nens. Quines oportunitats els obre?
L’escola ha de ser un centre de descobriments, en primer lloc. La infància és territori de la curiositat i aquesta curiositat necessita ser tinguda en compte, acotxada i estimulada, per tal que el nen la identifiqui com el camí natural cap al món i la seva autonomia. Per tal que descobreixi el seu camí, les seves qualitats i el seu perquè com a persona (no simplement poder trobar un treball quan sigui adult, com es pretén des del model actual d’escola, sense aspiracions). Perquè trobi allò que el motiva, en definitiva, els seus somnis, si se’m permet.
L’escola ha de ser també el lloc on es permet la “construcció de coneixements”. Cada nen ha de construir els seus coneixements des de l’experiència i la interacció amb el món, inventant-se el seu currículum des del seu passat i cap al seu futur, prenent part en el procés decisori i definint la ruta a seguir. La raó de ser de la vida humana és en bona mesura construir coneixements nous. La necessitat dels coneixements vells no ens ha de fer perdre de vista que el que ens fa tirar endavant i donar-li un sentit al que hi fem és avançar i aportar alguna cosa nova al món, per petita que ens sembli.
L’escola ha de fomentar l’esperit crític, la confiança, la democràcia participativa, l’assumpció dels errors com a part del procés d’aprenentatge i creixement, el risc, el dubte, la presa de decisions (tant i tant oblidada), el treball i l’autogestió, la responsabilitat amb els propis compromisos i amb els companys.
L’escola ha de ser un lloc de trobada entre iguals, és cert, però entenent aquest iguals com a dins de la infància, permetent una relació més laxa entre grups d’edat, i també intergeneracional, amb adults de diferents trams d’edat, des de joves a vells.
I l’escola ha de ser un centre d’acollida i de compromís per la igualtat.

Quins desavantatges té l’escola? Doncs, en primer lloc la massificació. De la relació espontània entre iguals en petit grup passem a la relació forçada en gran grup i de forma gairebé exclusiva amb nens de la mateixa edat, la qual cosa no és ni de bon tros el més natural i agreuja els problemes de convivència donat el xoc amb les mateixes limitacions evolutives i el compartir espai i interessos amb un grup gran vigilat, tutelat o guiat per un adult.
Altre handicap és la divisió del temps en compartiments estancs on es tracten tasques alienes als interessos directes dels nens i classificades segons categories superiors, externes a ells mateixos i imposades des del món adult i des de certa visió utilitarista i graduada. Les assignatures es classifiquen de forma implícita segons la seva pretesa importància per la vida adulta segons un barem universal imposat per les necessitats de la industrialització, des de les matemàtiques i la lectura i escriptura fins a la plàstica, la música i la dansa al final de tot. Aquestes assignatures són a la pràctica compartiments estancs sense cap mena de relació entre elles i tractades com d’importància cabdal i indiscutible, amb tot un seguit de “coses” que els alumnes (receptors passius dels coneixements) han de saber al final del curs: els continguts. El curs acaba sent com un caneló farcit a petar de continguts, quants més millor, com un gall d’indi pel dia de Nadal, vaja. D’aquesta manera no queda cap fissura per a la participació de l’alumnat en la presa de decisions i no es pot tractar el currículum des de la diversitat i en funció de la diversitat.
Un altre pega de l’escola és que no és un lloc on es formen ciutadans lliures per una societat democràtica perquè no fomenta la participació, la presa de decisions ni la discussió, argumentació i el consens. No es practica l’elecció de continguts ni el respecte als propis interessos.
Una altra és que tampoc no es treballa des de la pràctica. No es posen a proba de forma sistemàtica ni suficient en el medi proper les decisions preses ni els coneixements i habilitats.
La excessiva compartimentació i la manca d’atenció individualitzada fan que no es respectinn els ritmes d’atenció dels infants ni els individuals. No hi ha estones de descans i activitat física suficients entre activitats.
No es té en compte la importància cabdal de l’activitat física en el desenvolupament i en les estones d’activitat dels nens.
No hi ha una consideració suficient ni una progressió de les activitats de motivació abans de cada activitat. S’ha d’investigar més sobre la motivació i promoure una utilització intensiva de la motivació com a eix de les activitats.
No es tracta el joc com a l’element central d’activitat formativa dels nens i nenes, quant a oportunitat d’assaig de moltes de les habilitats i com a element motivador propi de l’etapa.

...

DEL DESPROPÒSIT DE LES INFRAESTRUCTURES MEGALÒMANES I FARAÒNIQUES


Un grup parlamentari proposa “rescatar” un tram de l’autopista A2 entre Girona i La Jonquera per tal d’evitar fer el desdoblament tantes vegades posposat de la Nacional 2 i estalviar un munt de cales. La proposta no prosperarà.

El Ministeri de Foment acaba de presentar el projecte de pressupostos per al 2012. Dels més de 20.000 milions de què disposarà el grup d’empreses i organismes administratius del Ministeri, 11.928 es dedicaran a inversió. D’aquests, 6.043 al ferrocarril i, finalment, 4.188 milions, és a dir, més de la tercera part dels recursos, al tren d’alta velocitat.
Aquestes xifres semblen indicar la continuïtat del compromís del govern en un model ferroviari que pràcticament no té rival en el context mundial. Quan es duguin a terme aquestes obres, fonamentalment les línies que connectaran Madrid amb Galícia i amb el País Basc, i es completi el corredor mediterrani inclosa la connexió de Barcelona amb la frontera francesa, Espanya serà el país de l’OCDE amb la xarxa d’alta velocitat més extensa i el segon del món després de la Xina.


 Les xifres són en Milions d'€ per kilòmetre.



Altres articles relacionats: http://www.ub.edu/graap/albalate_bel_EA.pdf
http://imagenes.w3.racc.es/uploads/file/27933_1373_anuario_movilidad_2007_OK.pdf

Visita a un tram d'obres de l'AVE el 2004 amb membres de l'ANG

LA CRISIS, EXPLICADA

Un magnific reportatge de la sexta on ens expliquen de forma inteligible què està passant.
serà possible?

dijous, 19 d’abril del 2012

PUNSET I ROBINSON

Te aburrias en la escuela? Un reportatge del programa REDES de E. Punset a Ken Robinson

EDUCACIÓ A FINLANDIA (3)

El sistema educatiu finlandes en un reportatge de la 1


EDUCACIÓ A FINLANDIA (2)

Blog de Javier mejias, la visió d'un empresari, un emprenedor lligat al mon dels negocis sobre l'èxit del model finlandés y el fracas del nostre. Una altra visió. Interesant.


El exito de finlandia, blog de josu sierra.

EDUCACIÓ A FINLANDIA (1)

 Inicio una série de Posts sobre l'educació comparada amb Finlàndia.


"Notes d’educació", reportatge del 30 minuts comparant els sistemes educatius català, finés i d’EEUU.

Aquest reportatge ens compara les reaccions envers l’educació i els seus problemes des de tres punts de vista: Catalunya, Manhatan (EE.UU.) i Finlàndia.
Destaquen alguns personatges i algunes opinions. És particularment interessant la visió de la educació que deixa traslluir i  traspuar dels interlocutors. La consellera Rigau es manifesta poc i amb recel però se li veu el llautó de seguida en la seva actitud classista i de competència mal entesa com a motor de la societat. Quan en el reportatge deixen clar que la preparació del professorat és molt important i molt pocs aconsegueixen acabar la formació la Rigau somriu maliciosament com dient: “Ho veieu com jo tenia raó i el món és la supervivència dels més aptes, els més competitius i amb un nivell més bo?” (Darwinisme social del bo, vaja). No entén de què va realment aquesta preparació. No és només tècnica i metodològica.
Però també hi ha personatges més sucosos. Particularment  el pedagog Gregorio Luri i l’estudiant Mike Kenzer, curiosament, coincideixen en molts aspectes i li donen una importància cabdal a l’aspecte social: “L’escola procura que ningú mai no es quedi enrere, que tothom tingui les mateixes oportunitats, que tots siguin com el millor nen”.
“No hi ha inversió més productiva que la de preveure les dificultats d’aprenentatge”.
També diu en Mike: “S’ensenya provant, com passen les coses, no explicant-les.” I crec que la visió dels estudiants és molt important.
En el reportatge també surt un catedràtic d’educació comparada, Ferran Ferré, i estudiants de magisteri, les Martes, que donen algunes pistes interessants: “Hi ha gran quantitat d’especialistes a les escoles, se li dona gran importància a l’atenció a la diversitat”, o “tothom fa tallers de cuina, de punt i treballs amb metall o fusta.” “El docent segueix sis anys amb els alumnes”. “Les classes són de 45minuts i desprès de cada classe hi ha un descans de 15 minuts per poder començar més fresc la propera classe”.....i gran quantitat d’altres comentaris molt significatius.

Tot i que el reportatge dona una visió àmplia i ben fonamentada en exemples concrets, està fet una mica en clau de trobar una fórmula, una equació, una solució per al nostre sistema educatiu quan està clar que el que han fet bé els finlandesos és donar-li estabilitat al sistema amb un pacte ampli sobre l’educació i dotar-li d’un esperit tranquil i ben fonamentat pedagògicament: atenció als desafavorits per fer avançar a tots junts i buscar la significativitat de les experiències a l’escola. Penso que el que deixa entreveure el reportatge sobre l’esperit de l’educació a Finlàndia és afavorir un entorn familiar, de confiança i suport als nens i nenes i de respecte per ells i pels pares, sense atabalar-se gaire per la competitivitat, la precocitat dels resultats ni la memorització examinadora, sinó més aviat per la participació, la comprensió i la creació de persones lliures, crítiques i autoregulades, preparades per participar en grup des de la individualitat.

Quant a la part que parla dels Estat Units allà les coses són més “americanes”, la competitivitat està més a flor de pell tot i que també parlen de la influència de les expectatives en els resultats. És significatiu en aquest sentit el comentari de l’estudiant coreana a l’Erasmus de Finlàndia, quan comenta que en la seva època de secundària no tenia temps lliure i no podia descansar ni el dia de Nadal. Allà també predomina l’educació competitiva, la visió cosmogònica de que l’educació és un acte de sacrifici i patiment. La visió del model finlandès és tota una altra: l’educació és un art, és jugar, experimentar, créixer, atendre, entendre i no carregar amb expectatives predeterminades. Com es diu en el reportatge, la solució és aplicar tot el que la pedagogia ha establert com a ben fonamentat i donar-li una estabilitat i confiança que aquí fa molt que no tenim.

EXPECTATIVES I HISTORIAL EDUCATIU

(Abundant en els posts sobre educació publico un altre reflexió sobre el que podria ser una relació més horitzontal amb els alumnes, més democràtica.)


Podriem començar el curs coneixent els alumnes i el seu historial educatiu, en el sentit de quin ha estat l’estil d’aprenentatge o els processos d’ensenyament a que han estat exposats o sotmesos. Podem fer una conversa informal o un test individual o per grups i despres comparar-los.  Aquest test hauria de contenir preguntes del tipus:
·        Et veuries capaç de fer una tasca escolar només amb les instruccions escrites d’un paper?
·        Fins ara, has participat molt o poc en les decisions del treball que es fa a la classe?
·        Has treballat gaire per racons o tallers?
·        Has fet projectes o investigacions proposades per tu a l’escola?
·        T’agradaria escollir quines feines fas i en quin moment les fas?
·        T’agradaria escollir temes per investigar a classe?
·        Et consideres responsable i treballador? Perquè?
·        T’agradaria canviar la forma d’organitzar el treball a classe de forma que tu poguessis escollir feines i fer-te càrrec de dur-les a terme sense tenir algú que t’empaiti per fer-les tota l’estona? T’agradaria que aquesta fos la manera de funcionar a classe?
·        Quines propostes de racons o tallers faries ara mateix?
·        Què t’agradaria fer a l’escola?
·        Que creus que pots aprendre durant aquest curs? Què t’agradaria aprendre durant aquest curs?
·        Quin tipus d’activitats t’agraden més: sortides, plastica, problemes, matemàtiques, llengua, musica, esports, educació física,...
·        Entre una feina repetitiva i de còpia i una altra d’investigació i invenció, quina prefereixes?

4 COSES SOBRE EDUCACIÓ

4 coses sobre educació

(Aquest és un text que vaig escriure al 2000)

L’educació és una qüestió d’actitud, no de mètode. És estar a favor dels nens, sempre i en qualsevol cas i condició, perquè només així podrem aconseguir el nostre objectiu, que és aconseguir nens emocionalment preparats per desenvolupar-se i créixer constantment. Els adults som responsables subsidiaris del seu desenvolupament emocional/moral/mental.
L’educació ha d’involucrar els pares. Cal fer un seguiment amb els pares per tal que la funció parental i la dels educadors es sincronitzin. Les expectatives dels pares i dels educadors s’han de fer patents, explícites, i també han de madurar per tal que els nens les situïn i es situïn dins un context significatiu i concret. Aquesta és una part important o principal de la motivació, tan necessària en educació, i l’altre són les expectatives que els podem oferir: l’eixamplament del món i de les possibilitats. El treball amb el seu passat, sovint referenciat a partir de la família i persones properes (el que saben, les capacitats, els costums), i amb el seu futur, provinent de l’eixamplament de les seves capacitats. Cal doncs, fer patents de forma explícita i contínua, si més no de forma cíclica, els objectius assolits durant el seu període de formació. Cal també parlar del present, aprendre a discernir les ofertes que els arriben i els envaeixen de tots costats. I sobretot cal donar eines per evolucionar en el propi pensament, aprendre a pensar. Aprendre a pensar vol dir aprendre a reflexionar, a utilitzar el llenguatge per controlar els propis actes i auto controlar-se, emancipant-se dels missatges aliens. De fet, créixer no és res més que emancipar-se, fer-se autònom.
El llenguatge com a funció motora del desenvolupament, ha de donar-los les eines per conèixer el món i participar-hi, cada cop més activament. L’estructuració del pensament cal fer-la propiciant els propis descobriments sobre els sentits de les coses, (des de l’origen dels significats) i la comparació contínua amb la realitat, tant important i tant relegada a les escoles. El joc, la intenció de voler emular i integrar la realitat, les capacitats que hi ha a l’entorn, és fonamental. L’eixamplament continu dels horitzons d’aquestes capacitats és la funció dels educadors, tenint en compte les possibilitats reals de cada nen.
Hem de partir de bases sociològiques reals, del context real dels nens i les famílies, de l’entorn, però també hem d’intentar modificar aquest entorn per fer-lo més enriquidor i més conscient, a partir dels seu propis punts de partida.

dissabte, 7 d’abril del 2012

UTOPIA

Utopía

Se echó al monte la utopía
perseguida por lebreles que se criaron
en sus rodillas
y que al no poder seguir su paso, la traicionaron;
y hoy, funcionarios
del negociado de sueños dentro de un orden
son partidarios
de capar al cochino para que engorde.

¡Ay! Utopía,
cabalgadura
que nos vuelve gigantes en miniatura.
¡Ay! ¡Ay, Utopía,
dulce como el pan nuestro
de cada día!

Quieren prender a la aurora
porque llena la cabeza de pajaritos;
embaucadora
que encandila a los ilusos y a los benditos;
por hechicera
que hace que el ciego vea y el mudo hable;
por subversiva
de lo que está mandado, mande quien mande.

¡Ay! Utopía,
incorregible
que no tiene bastante con lo posible.
¡Ay! ¡Ay, Utopía
que levanta huracanes
de rebeldía!

Quieren ponerle cadenas
Pero, ¿quién es quien le pone puertas al monte?
No pases pena,
que antes que lleguen los perros, será un buen hombre
el que la encuentre
y la cuide hasta que lleguen mejores días.
Sin utopía
la vida sería un ensayo para la muerte.

¡Ay! Utopía,
cómo te quiero
porque les alborotas el gallinero.
¡Ay! ¡Ay, Utopía,
que alumbras los candiles
del nuevo día!