CITA PER PENSAR

“¿Qué es lo que la educación hace frecuentemente? Abre una zanja de corte recto en un arroyo libre y serpenteante.”

Henry David Thoreau

TROBADES AMB LA FAUNA: PAS DE CINTHIA

Cinthia cardui, abans Vanessa cardui, és una papallona migratòria per excel·lència. Migra cap al nord fent escales en generacions successives, des de l'Àfrica sahariana, i un altre cop de tornada al sud més o menys per aquestes dates. Alguns dels últims estudis al respecte apunten al parasitisme com a una de les causes que podrien haver afavorit el seu comportament migratori.

http://www.museugranollersciencies.org/ca/blog/cientifics-catalans-descobreixen-lextraordinaria-migracio-invisible-de-la-papallona-del-cards/

http://www.museugranollersciencies.org/ca/blog/el-parasitisme-podria-haver-afavorit-levolucio-del-comportament-migratori-en-la-papallona-dels-cards/ 

Aquest any el pas migratori no ha estat tant espectacular com d'altres, però ahir a la tarda vaig copsar encara al menys 12 Cínties, cinc bevent sol de tarda al camí de la riera seca i set més jugant a tocar i parar entre un camp de conreu i el bosquet de les granges del barber, vora la Torre Llupiana, a Campllong.
Científicament, però, la interpretació d'aquesta observació és : Sens dubte que es tracta del moviment general de la població europea cap el sud. Quan les veus a la tarda, al sol, empaitant-se, el que estàs veient és el típic comportament territorial dels mascles, que defensen el seu terrritori (p. ex. un marge assolellat al bosc) en espera de què arribi alguna femella apta per copular. És molt típic que quan hi ha les arribades migratòries (en aquest cas d'exemplars europeus) immediatament els mascles estableixin territoris. De fet, a finals d'estiu no és gens rar veure femelles en ovoposició, que donaran lloc a una darrera generació local que emigrarà cap el sud ja a finals d'octubre o novembre (però sempre en baix nombre). Resposta d'en Constantí Stefanescu al fòrum del CBMS.

Cynthia: dedicat a Cintia, epítet d’Artemisa, deesa grega de la cacera i de les terres salvatges

L'ESTAT DE MALESTAR

L’Estat de malestar

http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx

La destrucció de l’Estat de benestar conduirà a l'entronització d’un Estat de malestar de perfils sinistres

El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món sencer, és la transició de l’Estat de benestar a l’Estat de malestar. En la convenció republicana dels Estats Units que va tenir lloc a Tampa aquesta setmana, es va aclamar un programa calcat del pressupost que va presentar en el Congrés Paul Ryan, el líder més carismàtic de la dreta. Retallades pressupostàries al màxim en les prestacions socials, reducció massiva d’impostos per als més adinerats i a les grans empreses, i manteniment d’impostos en els sectors mitjans i baixos. D’aquesta manera se suposa que es redueix el dèficit pressupostari (sobretot per les retallades) i s’estimula la inversió (perquè s’espera que els rics inverteixin amb els diners disponibles en contra de l’evidència empírica dels últims 20 anys).

Però, que hi fa? Sempre es troben economistes a sou per fer un gràfic que justifiqui qualsevol cosa. Es tracta de qui té el poder de fer-ho. Els republicans controlen la Cambra de Representants, gràcies a la ingenuïtat d’Obama. I si Romney i Ryan arriben a la Casa Blanca, hi haurà els plors i el cruixit de dents per a la castigada societat dels Estats Units, amb el suport de la majoria d’homes blancs que són tan racistes com antigovern per ideologia. El més espectacular és el projecte de liquidació gradual de Medicare, el programa de salut pública dels Estats Units destinat a la gent gran. Es pot imaginar una política més descarnadament antisocial que retirar la cobertura de sanitat als desprotegits en la jubilació? Era impensable fa un temps, però en temps de crisi tot és possible. Fins i tot que una crisi financera generada pels financers desemboqui en salvar les institucions financeres i recompensar els seus executius en salaris i impostos per, en canvi, penalitzar els més necessitats traient elements essencials de la seva protecció social.

Però això no és, com bé sabem, només una qüestió de política dels Estats Units. L’estratègia de Merkel i altres dirigents europeus, amb Rajoy aclamant-los perquè salvin al país, i a ell de passada, no és diferent. Es tracta d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha de triar entre austeritat i caos, i liquidar, amb el suport d’un empresariat de mires curtes, el que era la clau de la societat europea: l’Estat de benestar

És ara o mai. Cal deixar de pagar als aturats perquè en el fons són joves ganduls sense respecte a l’autoritat. Als pacients perquè consumeixen massa fàrmacs (i com si no prosperarien les empreses farmacèutiques?). Als professors que no es resignen a ser gestors d’emmagatzemament de canalla en lloc d’educadors. I fins i tot a aquests funcionaris públics elevats a herois de la societat, bombers, policies i altres agents de seguretat, mal pagats, maltractats i obligats de vegades a pegar els qui s’hi solidaritzen.

S’argumenta que en temps de crisi no dóna per a aquests luxes. Oblidant que només se surt de la crisi amb productivitat i competitivitat, cosa que requereix educació, investigació i serveis públics eficients. Els comptes de la vella de Rajoy no serveixen per a una economia moderna. El problema no és gastar més del que s’ingressa sinó gastar-ho malament en lloc d’invertir-lo en recursos humans i d’emprenedoria que puguin augmentar l’economia real i generar més riquesa. Una estupidesa recorre Europa: la idea que l’Estat de benestar és excessivament car i, a més a més. insostenible perquè l’envelliment de la població comporta menys actius i molts més dependents i encara més cars aquests últims perquè no tenen la decència de morir-se com toca. En el fons es tracta del triomf d’una mentalitat segons la qual la vida és per produir i consumir i quan ja no dóna per a més cal eliminar el rebuig o reduir-los les prestacions d’acord amb la seva irrellevància. Doncs, sabeu què? En termes estrictament tècnics, no és així. L’Estat de benestar és la base de la productivitat, a més de la solidaritat social. Al llibre que vaig publicar fa uns quants anys amb Pekka Himanen sobre el model finlandès vam explicar com la productivitat i la competitivitat de Finlàndia, entre les més altes d’Europa i superiors a la teutona, estaven basades en la qualitat del capital humà, de l’educació, de les universitats, de la investigació. I també de la salut pública (sense corpore sano no hi ha mens sana). De manera que hi ha un cercle virtuós: l’Estat de benestar genera capital humà de qualitat que genera productivitat que permet finançar sobre bases no inflacionistes l’Estat del benestar. Si es desconnecten, s’enfonsen tots dos. Perquè el tan bombejat desfasament entre actius i passius oblida que en aquesta ràtio entre el numerador de passius i el denominador d’actius el més important no és el nombre en si sinó quanta productivitat generen els actius per poder pagar pel cost de sostenir els passius. Si, a més a més, les prestacions socials es realitzen amb un Estat de benestar dinàmic i basat en tecnologies d’informació, s’abarateixen costos. De manera que és sostenible a condició de generar productivitat en l’economia i disminuir ineficiència (que no pas ocupació) en l’Estat mitjançant una modernització organitzativa i tecnològica del sector públic.

Però hi ha alguna cosa fins i tot més important. L’Estat de benestar no va ser un regal de governs o empreses. Va ser el resultat en el període 1930-1970 (depèn dels països) de potents lluites socials que van aconseguir renegociar les condicions del repartiment de la riquesa. I com a resultat es va establir una pau social que va permetre centrar-se a produir, consumir, viure i conviure.

Avui dia s’estan qüestionant les bases d’aquesta convivència. Mal càlcul per als promotors. Perquè la destrucció deliberada de l’Estat de benestar conduirà a l’entronització d’un Estat de malestar de perfils sinistres. Però això no s’acaba aquí. S’estan gestant nous moviments, que uneixen indignats i sindicats. I d’aquí en pot sorgir un nou Estat i un nou benestar.