Vull parlar de la soledat del mestre, de la
soledat del mestre respecte dels altres mestres, de la soledat del mestre
respecte l’administració que el contracta, de la soledat del mestre respecte la
pedagogia que l’hauria d’assessorar, de la soledat del mestre a la seva classe,
respecte dels seus alumnes, si no els té a favor. També de la soledat del mestre respecte de sí
mateix, alienat i confós, refugiat en el temari i el llibre de text, en la
disciplina okupa del temps ple de trampes de soledat i manca de silencis, ple
d’indisciplina i caos natural. De la soledat que neix de la ignorància de què
fer amb els nens, plena d’excuses, de la manca de temps per preparar, de la
classe magistral a grup sencer, a tomba oberta. De la soledat respecte la
direcció, el cap d’estudis, el claustre, el consell escolar, l’AMPA, els pares
concrets, la inspecció i el departament, que mai consulten res ni col·laboren
en l’acció conjunta. De la soledat respecte els especialistes en atenció
especial, psicòlegs i demés institucions teòricament de suport de la tasca del
mestre. De la soledat respecte de la marabunta de la opinió externa, la pública
dels mitjans, la dels pares, la dels companys, respecte la contingència de les
coses i el que no es pot evitar i la practicitat de la claudicació davant la
realitat competitiva, cega i de resultats immediats i l’així són les coses i el
“pero buenu”...
Però també de la soledat bona, la companyera,
la dialogant, l’autèntica.
I és que el món és por i soledat o és
llibertat i soledat.
