divendres, 20 de desembre del 2013

MÉS KEN ROBINSON, SI US PLAU

COMO ESCAPAR DEL VALLE DE LA MUERTE. 


Una nova conferència TED d'en Ken Robinson sobre els eterns temes de la reforma educativa necessària: personalització, no classificació, professionalització.
Poso la transcripció i el vídeo així com una entrevista que li van fer a "La Vanguàrdia".




Enllaç original: 
http://www.ted.com/talks/lang/es/ken_robinson_how_to_escape_education_s_death_valley.html

Transcripció complerta:


Ken Robinson 2013

Moltes gràcies.
Em vaig traslladar a Amèrica ara fa 12 anys amb la meva dona, la Terry, i els nostres dos fills. En realitat, sincerament, ens vam mudar a Los Angeles — (Riures) — pensant que ens mudàvem a Amèrica, però tant se val, s'hi pot anar en un vol ràpid de Los Angeles a Amèrica.
Vaig venir fa 12 anys, i, quan vaig arribar, em van dir algunes coses, com: "Els americans no capten la ironia". Vostès comparteixen aquesta idea? No és cert. He recorregut aquest país de banda a banda. No he trobat cap evidència que els americans no captin la ironia.És un d'aquests mites culturals, com: "Els britànics són reservats". No sé per què la gent pensa això. Hem envaït cadascun dels països que hem trobat. (Riures) Però no és cert que els americans no cacin la ironia, jo només vull que sàpiguen que això és el que la gent diu sobre vostès a les seves esquenes. Saben, a Europa quan un marxa d'un saló, diuen, afortunadament, ningú ha estat irònic en la seva presència.
Però vaig saber que els americans cacen la ironia quan vaig saber de la llei "Cap Nen Deixat Enrere". Perquè qui fos que va posar-li aquest nom entén d'ironia, no creuen? Perquè… (Riures) (Aplaudiments) perquè està deixant milions de nens enrere. Entenc que no seria un nom gaire atractiu per a una llei: "Milions de Nens Deixats Enrere". Ja me n'adono. Quin és el plan? Bé, doncs proposem deixar milions de nens enrere, i així és com funcionarà.
I està funcionant a la perfecció. En algunes parts del país, el 60% dels nens abandonen els estudis secundaris. A les comunitats indígenes el 80% dels nens. Si es reduís a la meitat aquesta xifra, s'estima que es generaria un guany per a l'economia dels EUA per als pròxims 10 anys d'un bilió de dòlars. Des d'un punt de vista econòmic, és un bon negoci, no? Hauríem de fer-ho. Certament, és molt costós desfer els danys de la crisi de l'abandonament escolar.
Però la crisi de l'abandonament escolar és només la punta de l'iceberg. El que no els expliquen són tots els nens que són a l'escola però cada cop més desvinculats, que no s'ho passen bé, que no n'extreuen cap benefici real.
I la raó no és que no hi estem invertint prou diners. Amèrica inverteix més diners en educació que gran part de la resta de països. El nombre d'alumnes per aula és menor que en molts països. I cada any es proposen centenars d'iniciatives destinades a millorar l'educació. El problema és que tot s'està fent en la direcció equivocada. Hi ha tres principissobre els quals s'estableix la vida humana, i que són contradits per la cultura de l'educaciósota la qual molts dels professors han de treballar i que molts dels estudiants han de patir.
El primer és aquest: els éssers humans són diferents i diversos per naturalesa.
Els puc preguntar quants de vostès tenen fills? D'acord. O néts. Quants tenen dos o més nens? Molt bé. I la resta de vostés han vist aquests nens. (Riures) Els petits es fan preguntes. Faré una aposta amb vostès, i confio que la guanyaré. Si tenen dos o més nens,aposto que tots són completament diferents entre ells. No ho són? No ho són? (Aplaudiments) Mai els podrien confondre, veritat? De l'estil: "Quin ets tu? Recorda-m'ho. La vostra mare i jo inventarem un sistema de codis de colors per no equivocar-nos."
L'educació sotmesa al "Cap Nen Deixat Enrere" no es basa en la diversitat, sino en igualació. El que es demana a les escoles és que descobreixin el que els nens poden fer a través d'un estret espectre d'assoliments. Un dels efectes del "Cap Nen Deixat Enrere" és que ha centrat l'atenció en les anomenades "disciplines STEM". Són molt importants. No vinc a argumentar en contra de la ciència i les matemàtiques. Tot el contrari, són necessàries, però no són suficient. Una educació de veritat ha de donar igual importància a les arts, les humanitats, l'educació física. Un nombre preocupant de nois, disculpin, gràcies — (Aplaudiments) — S'estima que a Amèrica actualment al voltant del 10% dels nens, en aquestes condicions, són diagnosticats de diferents patologies que s'identifiquen amb la denominació general de transtorn de dèficit d'atenció. TDAH. No dic que el transtorn no existeixi. Però no em crec que sigui una epidèmia tal. Si deixen els nens asseguts, hores i hores, fent feines administratives de poca dificultat, no els sorprengui que es posin nerviosos, saben? (Riures) (Aplaudiments) La gran majoria dels nois i noies no pateixen cap patologia psíquica. El que pateixen es diu infància. (Riures) I ho sé perquè vaig passar els inicis de la meva vida essent nen. Vaig passar per tot això. Els joves prosperen més amb un currículum ampli, que reculli la seva varietat de talents, i no només una part reduïda. I de pas, les arts no només són importants perquè milloren els resultats en matemàtiques. Són importants perqué connecten amb parts de l'essència del nen que d'altra manera romandrien intactes.
El segon, gràcies… (Aplaudiments)
El segon principi que fa créixer la vida és la curiositat. Si són capaços de despertar la curiositat en un nen, ells aprendran sense cap ajuda externa, sovint. Els nens són aprenents per naturalesa. És un veritable repte ajudar a desenvolupar aquesta habilitat o reprimir-la. La curiositat és el motor de l'aprenentatge. La raó per la que dic això és perquèun dels efectes de l'actual cultura, si se'm permet dir-ho, ha estat la desprofessionalització del professorat. No hi ha sistema arreu del món, ni cap escola de cap país, que sigui millor que els seus professors. Els professors són vitals per a l'èxit de les escoles. Però ensenyar és una professió creativa. Entés adequadament, l'ensenyament no és un sistema d'entrega.Saben, no estan allà simplement per traspassar la informació que han rebut. Els grans professors fan això, però els grans professors també orienten, estimulen, inspiren, s'involucren. Ja ho veuen, al final, l'educació és aprendre. Si no hi ha aprenentatge, no hi ha educació. I ja poden perdre tot el temps del món parlant d'educació sense parar atenció a l'aprenentatge. La raó de ser de l'educació és fer que la gent aprengui.
Un amic meu, un vell amic — veritablement vell, ja és mort. (Riures) Així de vell és, em temo. Però bé, un home meravellós, un fantàstic filòsof. Sovint parlava de la diferència de significat entre una deure i un repte. Ja saben, un pot estar treballant en una activitat qualsevol, però sense realitzar-la de veritat, com quan es fa dieta. És un bon exemple. Aquí el tenen. Està a règim. Està perdent pes? Doncs no. Ensenyar és una paraula semblant.Podriem dir: "Aquí tenen la Deborah, a l'aula 34, està ensenyant." Però si ningú aprèn res,el seu treball pot ser ensenyar però no ho està aconseguint.
El paper del professor és el de facilitar l'aprenentatge. Així de simple. I part del problema, penso, és que la cultura de l'educació actual s'ha centrat no tant en ensenyar i aprendre, sinó en examinar. Bé, evaluar és important. Els exàmens estandaritzats han de ser-hi. Però no haurien de dominar la cultura de l'educació. Haurien de servir com a diagnòstic. Haurien d'ajudar. (Aplaudiments) Si vaig a fer-me una revisió mèdica, vull que em facin algunes proves estàndard. Vull saber com està el meu nivell de colesterol en comparació amb el de la resta, en una escala estàndard. No vull que m'ho diguin en una escala que hagi inventat el doctor mentre conduïa.
"El seu colesterol és el que jo anomeno Nivell Taronja."
"De veritat? Això és bo?" "Doncs, no ho sabem."
Però això hauria de servir d'ajuda a l'aprenentatge. No ha de constituir un obstacle, com acostuma a passar. Així que, enlloc de curiositat, el que tenim és una cultura de l'acompliment. Als nostres nens i professors se'ls demana que facin algorismes rutinaris en comptes d'estimular aquest poder de la imaginació i la curiositat. I el tercer principi és aquest: que la vida és intrínsicament creativa. És per això que tots tenim currículums diferents. Creem les nostres vides, i podem retocar-les mentre les vivim. És una característica comuna a tota l'espècie humana. És la raó per la que la cultura humana és tan interessant i diversa, i dinàmica. Vull dir, els altres animals poden tenir imaginació i creativitat, però no sembla comparable, segons evidències, a la nostra. Vull dir, vosté pot tenir un gos. I el seu gos pot estar deprimit. Però no es posa a escoltar Radiohead, oi?(Riures) I s'assenta a observar a través de la finestra amb una ampolla de Jack Daniels.(Riures)
I vosté diu: "Anem a fer un tomb?"
I respon: "No, estic bé. Vés-hi tu. Jo em quedo. Fes fotos."
Tots nosaltres creem les nostres vides per mitjà d'aquest procés constant d'imaginar alternatives i possibilitats, i un dels deures de l'educació és despertar i desenvolupar aquestes capacitats creatives. En comptes d'això, tenim una cultura de l'estandarització.
Ara bé, no té per què continuar sent d'aquesta manera. Finlàndia es manté constant entre els millors en matemàtiques, ciències i lectura. Només podem saber que ho fan tan bégràcies a que tot això s'evalua constantment. Aquest és un dels problemes dels exàmens.No fan cas a d'altres qüestions tant o més importants. El que diferencia Finlàndia és que no s'obsessionen amb aquestes disciplines. Entenen el concepte d'educació des d'una perspectiva molt àmplia que inclou les humanitats, l'educació física i les arts.
Segon, no es fan exàmens estàndard, a Finlàndia. Vull dir, n'hi ha, però no és el que els fa aixecar del llit al matí. No és el que els manté asseguts al pupitre.
I la tercera cosa, i he estat recentment en una reunió amb alguna gent de Finlàndia, vertaders finlandesos, i algú del sistema americà estava dient a la gent a Finlàndia, "Què feu amb l'abandonament escolar a Finlàndia?"
I ells es van mirar amb desconcert, i van dir "Bé, no en tenim. Per què voldrien abandonar?Si la gent té problemes, els tranquilitzem, els ajudem i donem suport."
La gent sempre diu "Bé, saps, no pots comparar Finlàndia i Amèrica."
No. Crec que la població de Finlàndia és d'uns cinc milions. Però és comparable a un estat d'Amèrica. Molts estats americans tenen menys habitants. Vull dir, he estat en estats americans a on jo era l'únic habitant. (Riures) De veritat. De veritat. Em van demanar que tanqués al marxar. (Riures)
Però allò que tots els sistemes d'alt rendiment del món fan és allò que no és evident, tristament, per als sistemes americans — vull dir en conjunt. D'una banda, individualitzen l'ensenyament i l'aprenentatge. Reconeixen que són els estudiants els qui aprenen i el sistema els ha de captar, captar la seva curiositat, la seva individualitat i la seva creativitat.Així és com se'ls fa aprendre.
Segon, s'atribueix un alt estatus a la professió de mestre. Reconeixen que no es pot millorar el sistema educatiu si no s'escullen grans persones com a professors i no se'ls dóna suport constant i creixement professional. Invertir en desenvolupament professional no és un cost. És una inversió, i cadascun dels països que se'n surten amb èxit saben que, ja sigui Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Singapur, Hong Kong o Xangai. Saben que és així.
I la tercera és que traspassen la responsabilitat a les escoles d'aconseguir els objectius.Veuran, hi ha una gran diferència entre adoptar una postura de comandament i control en educació; és el que passa en alguns sistemes. Els governs centrals decideixen o el govern estatal decideix que ells en saben més i que et diran què has de fer. El problema és que l'educació no succeeix als despatxos dels edificis legislatius. Succeeix a les aules i a les escoles, i els qui la duen a terme són els professors i estudiants, i si ignoren el seu criteri, deixa de funcionar. L'han de retornar a la gent. (Aplaudiments)
S'està fent un treball extraordinari en aquest país. Però haig de dir que això succeeixmalgrat la cultura de l'educació dominant, no gràcies a ella. Sembla que la humanitat rema a contracorrent tot el temps. I la raó, crec, és aquesta: que moltes de les estratègies polítiques es basen en una concepció mecanicista de l'educació. És com si l'educació fos un procés industrial que pot millorar-se obtenint, simplement, millors dades, i en alguna part, penso, dins la ment d'alguns dels legisladors roman la idea que, si ho afinem prou, si ho fem bé, el sistema rutllarà harmònicament en el futur. No ho farà, mai no ho ha fet.
Resulta que l'educació no és un sistema mecànic. És un sistema humà. Té a veure amb les persones, la gent que vol o no vol aprendre. Tot estudiant que abandona els estudis té una raó que arrela en la seva història personal. Poden trobar que és avorrit. Els pot semblar irrelevant. Potser no estan conformes amb la seva vida fora de l'escola. Hi ha certes tendències, però les històries sempre són úniques. Recentment he estat a una trobada a Los Angeles sobre… se'ls anomena programes educatius alternatius. Són programes disenyats per ajudar els nois a reprendre els estudis. Tenen certes característiques comunes. Són personalitzats. Hi ha un fort recolzament per part dels professors, vínculs propers amb la comunitat i un currículum ampli i divers, i sovint programes que impliquen els estudiants dins i fora de les aules. I funcionen. El que m'interessa és, d'això en diuen "educació alternativa". Saben? I les proves, arreu del món, semblen indicar que si tots ho féssim així, no caldria cap alternativa. (Aplaudiments)
Així que penso que hem d'evocar una nova metàfora. Hem de reconèixer que es tracta d'un sistema humà, i que hi ha condicions sota les quals la gent progressa, i d'altres sota les quals no ho fa. Al cap i a la fi, som criatures orgàniques, i la cultura de l'escola és absolutament essencial. Cultura és un terme orgànic, no els hi sembla?
No gaire lluny d'on visc hi ha un indret anomenat Death Valley. Death Valley és el lloc més calurós i sec d'Amèrica, i res hi creix allà. No hi creix res perqué no hi plou. D'aquí ve el nom: la Vall de la Mort. L'hivern de 2004, va ploure a Death Valley. Van caure 18 centímetres de pluja en un curt lapse de temps. I, la primavera de 2005, va succeïr un fenòmen. Absolutament tot Death Valley va cobrir-se de flors durant un temps. El que demostren aquests fets és que Death Valley no és mort. Es manté adormit. Sota la superfície hi són les llavors de la possibilitat, esperant que es donin les condicions propícies, i si hi ha sistemes orgànics, si les condicions ho permeten, la vida és inevitable. Succeeix constantment. Es pren una àrea, una escola, un districte, i se'n canvien les condicions, se'ls procura un nou sentit de possibilitat, un nou conjunt d'expectatives, un ventall més ampli d'oportunitats, se'n cuiden i valoren les relacions entre profesors i alumnes, es permet a la gent ser creativa i innovar en el que fan, i les escoles adquireixen una vitalitat abans inexistent.
Els grans líders ho saben. La veritable funció d'un líder en educació —i crec que això és cert a nivell nacional, a nivell estatal, a nivell d'escola― no és i no ha de ser el comandament i control. El vertader paper del lideratge és el control de l'ambient, creant un ambient de possibilitat. I si es fa així, la gent es posarà a l'alçada i aconseguirà coses que no es podien imaginar, coses que no s'esperen.
Hi ha una cita meravellosa de Benjamin Franklin. "Hi ha tres tipus de gent al món: Els inamovibles, gent que no ho aconsegueix, no volen aconseguir-ho, no faran res per aconseguir-ho. Hi ha gent que pot moure's, gent que veu la necessitat d'un canvi i estan preparats per acollir-ho. I hi ha gent que es mou, gent que fa que les coses passin." I si animem més gent, hi haurà moviment. I si el moviment és prou fort, això és, en el millor dels sentits, una revolució. I això és el que necessitem.

Moltes gràcies. (Aplaudiments) 


Article a la vanguàrdia:

"La creatividad se aprende igual que se aprende a leer"