divendres, 12 de setembre del 2014

TORNA LA VELLA ESCOLA

Poema aparegut en un altre bloc meu, sobre la situació de l'escola en l'actualitat. Un altre cop tornem a la vella escola.


I ara tornem a l'escola,
la mateixa dels vells temps,
la de sols coneixements,
eina dura del progrés.

I ja tornen els vells "profes",
vehements i capquadrats
-Tot és culpa dels alumnes!-
Criden guix a l'atac.

Fogoners del darwinisme,
més social que natural,
són aquells que ratifiquen
el que està classificat.

-Renuncieu a l'experiència!
(no hi ha temps per fer-ho així),
Abraceu el que jo us dic!
No busqueu causa ninguna,
ni sortir-vos del camí.

Al crit de -Més matèria!-
omplen cervells a desdir
els guardians cegs i sords
de l'adultesa infantil.

Com els agrada manar
i quina poca vergonya
no escoltar
i pretendre ser escoltat!

Sembradors de la zitzània,
a les ments més juvenils,
de els uns valen més que els altres
i no hi ha res més a dir.

Consumidors d'exercicis,
aniquiladors de boscos,
col·leccionistes de notes,
de deures per avorrir.

Però res no és igual,
res no és mesquí,
la realitat no és un camí recte,
Xarop de pal al botxí!

No siguem irreflexius,
patxorres, acrítics,
conformistes, abusius.

Siguem sumadors de punts
en comptes de ratlladors
del calendari amb compte enrere:
un dia menys pel taüt.

Siguem animadors de vida,
aprenents de mariners,
descobridors de la terra
i del geni dins la pell.

Que hem nascut per deixar petja,
alguna cosa nova sota el Sol,
deixar-ho tot millor que abans
ballant cadascú al nostre son.

NOMÉS PÚBLICA I PRIVADA

Article aparegut al número 2073 de la revista presència. Una anàlisi fonamental del noment de l'educació actual.

Només pública i privada

La Llei d’Educació de Catalunya (2009) és perfectament homologable i està en sintonia amb els aires que corren per Europa: deshumanització, neoliberalisme i gerencialisme. Mentre sembla que es fa una aposta per la flexibilització i per una major autonomia dels centres, es posa en marxa un sistema de control remot, refinat i eficaç, aprovant uns currículums oficials desmesurats i detallistes i aplicant un sistema obsessiu i recurrent d’avaluacions estandarditzades i externes que menen els centres cap a una recuperació de les pedagogies més tradicionals; a oblidar-se de l’educació integral i d’allò que anomenem formació; i a pensar i actuar estrictament en funció dels resultats de l’alumnat. 
Necessitem un nou model: L’educació bàsica ha de ser fonamentalment pública i, cas de no arribar a tot arreu i a tothom, caldrà fer concerts amb entitats privades sense ànim de lucre que es vulguin inserir en un servei públic d’educació. L’oferta estrictament privada serà només per a aquells que vulguin i puguin pagar-se-la.
El servei públic d’educació ha de ser gratuït, i hauria d’abastar no només les classes, sinó també els materials, les activitats complementàries i fins i tot el dinar, com passa en alguns països del nostre entorn.
Els centres educatius haurien de tenir una dimensió humana, de manera que la relació, la comunicació i el coneixement personal constituïssin la base del treball a desenvolupar. Alhora, aquest fet faria possible la disminució de les burocràcies i els sistemes artificials de control en benefici d’una humanització de les relacions.
Cada persona és singular: no hi ha grups suposadament homogenis, ni alumnes que són normals mentre d’altres són diversos (és a dir, problemàtics). Tots tenen capacitats i necessitats i tots són mereixedors d’un tractament i d’un seguiment específics per tal de garantir-los una autèntica igualtat d’oportunitats a la sortida del sistema.
Els docents són l’ànima dels centres, la peça essencial. Per això seria bo que la major part del seu horari laboral (37,5 hores a la setmana) el passessin a l’escola o institut. Però per a això caldria que els centres tinguessin els espais i les condicions adients per poder-hi treballar (amb les aules i una sala de professors no n’hi ha prou!) No només són importants les classes, també ho són la planificació i l’avaluació; el seguiment dels alumnes; la comunicació amb les famílies; les formalitats administratives i la formació permanent.
Els centres educatius són els espais on passen més hores els infants i joves: per això han de ser llocs amb vida, que sentin com a propis. Són, alhora, equipaments públics que haurien d’estar al servei de la comunitat quan s’acaba l’activitat lectiva.
Ni la selecció, ni la formació, ni les formes d’accés a la professió (oposicions), són les més adients i ho sap tothom. No són qüestions fàcils, però els diagnòstics són concloents i algunes alternatives estan ja prou contrastades...
L’educació bàsica ha de ser integral, ha d’afectar totes les dimensions de les persones, i l’aprenentatge ha de ser rellevant, no s’ha de quedar a la superfície i ha de fer més científica la comprensió de la realitat. Això significa que totes les matèries són importants (també l’educació física i l’educació artística); que els llenguatges –tots– estan a la base dels aprenentatges (són alhora instrument i contingut).
El sistema educatiu ha de ser funcional i just. La funcionalitat significa que tots els aprenentatges han de tenir una dimensió aplicada, pràctica, útil, tant els de llengua com els d’història. I la justícia vol dir que el sistema ha de ser profundament compensatori (corrector fins on sigui possible de les desigualtats d’origen), altament estimulador (de manera que tothom pugui donar el millor de si: l’avorriment hauria d’estar prohibit a l’escola). I l’educació només serà eficaç i justa si funciona sobre la base de la confiança entre famílies i professorat.

Xavier Besalú, mestre d'escola i professor de Pedagogia
de la Universitat de Girona

dimarts, 9 de setembre del 2014

FREIRE Y LA LECTURA

Leyendo a Paulo Freire, llego a este comentario suyo sobre la lectura y su enseñanza. En él habla sobre los “niveles” de la lectura como proceso creativo i productor de emergencias dentro de cada uno. Estas emergencias, estas “surgencias”, emergen de la superficie del lector por el impulso de la recreación lectora. Y la recreación lectora, como dice Freire, parte de acompañar el devenir del texto desde la experiencia del escritor, empatizando con él, asimilándose en el proceso, no como un mero espectador-analizador de contenidos en superficie sino como un ensayo de producto, una partida en la que arriesgar con el autor las vicisitudes del proceso y su necesidad, la necesidad de comunicar, porque aprendemos a leer y a escribir como abertura a esa necesidad básica y liberadora. Si aspiramos a un mundo más igualitario y compensador de las diferencias sociales, productor de personas con conciencia y a conciencia, debemos afrontar la lectura y la escritura como procesos orgánicos, complejos, liberadores de aquello a lo que podemos llegar a ser y no meros aprendizajes mecánicos de juntar unas letras con otras y recibir mensajes.

“Desdichadamente, lo que se viene practicando en la mayoría de las escuelas es llevar a los alumnos a ser pasivos con el texto. Los ejercicios de interpretación de la lectura tienden a ser casi su copia oral. El niño percibe tempranamente que su imaginación no juega: es algo casi prohibido, una especie de pecado. Por otro lado, su capacidad cognoscitiva es desafiada de manera distorsionada. El niño nunca es invitado, por un lado, a revivir imaginativamente la historia contada en el libro; y por el otro, a apropiarse poco a poco del significado del contenido del texto.
Ciertamente, sería a través de la experiencia de recontar la historia, dejando libres su imaginación, sus sentimientos, sus sueños y sus deseos para crear, como el niño acabaría arriesgándose a producir la inteligencia más compleja de los textos.
No se hace nada o casi nada en el sentido de despertar y mantener encendida, viva, curiosa, la reflexión conscientemente crítica que es indispensable para la lectura creadora, vale decir, la lectura capaz de desdoblarse en la reescritura del texto leído.
Esa curiosidad, que el maestro o la maestra necesitan estimular en el alumno, contribuye decisivamente a la producción del conocimiento del contenido del texto, que a su vez se vuelve fundamental para la creación de su significación.
Es muy cierto que si el contenido de la lectura tiene que ver con un dato concreto de la realidad social o histórica o de la biología, por ejemplo, la interpretación de la lectura no puede traicionar el dato concreto. Pero esto no significa que el estudiante lector deba memorizar textualmente lo leído y repetir mecánicamente el discurso del autor. Esto sería una “lectura bancaria” en la que el lector “comería “ el contenido del texto del autor con la ayuda del “maestro nutricionista”.(...)
Es preciso que los educandos, al experimentarse cada vez más críticamente en la tarea de leer y de escribir, perciban las tramas sociales en las que se constituyen y se reconstituyen el lenguaje, la comunicación y la producción de conocimiento.”

Paulo Freire
Cartas a quien pretende enseñar.

Siglo veintiuno editores