dimecres, 31 de desembre del 2014

BALANÇ

Fa gairebé 4 anys que vaig obrir aquest bloc, des de febrer del 2011. Per què ha servit aquest bloc? Com ha anat? Quina funció té?
Un bloc s'obre com una necessitat d'expressió. En el meu cas no és un bloc per tenir clients, atreure personal que el llegeixi, et voti, fins i tot guanyar diners, o prestigi o premis. Es clar que m'agradaria que algú se'l llegís, i fins i tot que fos valorat, però no és la seva funció principal. 
En principi el bloc era més per fer i guardar reflexions pròpies. Un lloc on tenir-les reunides i segures. I també per poder-les rellegir fàcilment de tant en tant. M'agrada rellegir-me de tant en tant. Sona malament, ho sé, però m'ajuda a reconeixer-me. Continua essent això. També volia difondre missatges d'altres que em semblen importants, o sigui coincidents amb la meva manera de ser. Sobre tot educatius. La cosa s'ha anat decantant més per lo educatiu que pel vessant naturalista, que també hi és present però molt menys. La frustració que em produeix no poder fer d'educador tal com penso que hauria de ser o com a mínim una mica més semblant, ser més coherent, vaja, és la que ha impulsat la majoria d'entrades d'aquest bloc.
Per altra banda, s'ha anat convertint en un bloc "mare", on enllaçar altres blocs que he anat creant, més específics d'altres temàtiques, com la lluita social per la educació, els blocs escolars, un bloc dedicat a les papallones i la natura de l'estany de Sils i un dedicat a la poesia i la prosa poètica. 
Quant fas un bloc, sembla que et crida a publicar noves entrades de manera periòdica. Estàs poc menys que obligat a sadollar la set, la necessitat d'entrades que et provoca la sola existència del bloc. Et provoca un petit buit, una angústia, el no publicar res en un bloc durant un mes sencer.
És la part fosca dels blocs. Que tenen vida pròpia, o exigències pròpies. Bé, no. Això és la pel·lícula que es fa cadascú. Però una mica sí. Ser blogger és com ser fumador.
Aquest bloc m'ha permès una expressió més amplia i més correcta dels meus pensaments i una revisió dels mateixos. No hi ha ningú que te'ls discuteixi (o casi), al menys quan els publiques. És com un diari obert. Un recull de reflexions, amb l'avantatge que hi pots incloure les d'altres. 
Durant aquests quatre anys he pogut reforçar les meves creences en una educació més lliure i en una relació més sincera i positiva amb el món. També m'ha servit per treure fora tot allò que em frustrava i m'ofenia del món que m'envolta. És una reacció catàrtica. Quan ho expresses, allò que t'ofen deixa de tenir tanta importància. Potser no immediatament, però ho treus fora, ho exterioritzes, ho fixes en paraules, ho entens una mica més i pots manegar-ho millor. O conviure-hi.
Em frustra una mica, és cert, el fet què el que publico tingui nul·la ressonància en els demés. Pràcticament cap comentari, cap comunicació sobre el que he publicat com a articles propis i a més una quantitat molt petita de visites. 
Em fa què pensar això, perquè penso que no se li dona valor a opinions que no són de personatges amb cert prestigi, o potser és que el que escric no li interessa pràcticament a ningú. O que no ho escric d'una forma atractiva. En qualsevol cas no alimenta gaire la meva autoestima, ja escanyolida de per si. Em dona què pensar que aquest és un mitjà poc agraït. En qualsevol cas és una finestra oberta al món. Aquest món autista i ple de prejudicis, de inèrcies i de crides d'atenció. 
No estic cansat del bloc. Al contrari. el veig cada cop més com el paper en blanc que és. La sinceritat nua que em reclama se'm revela com una porta oberta cap a una altre relació amb el món i amb els altres. Amb mi mateix, es clar. No puc defugir aquesta sinceritat i aquesta força cap a l'expressió, cap a equivocar-me i deixar-me equivocar, per no equivocar-me ni tenir por a deixar-me ser. 
Potser és molt demanar a un simple bloc. Potser.

dimarts, 23 de desembre del 2014

YOU ARE THE VOICE. UN HIMNE. UNA TROBALLA.

John Farnham canta en directe aquest himne dels 80.


Avui el mestre de música de l'escola, que per cert acabava el seu contracte de substitut, m'ha recordat l'existència d'aquesta gran cançó i aquest gran cantant. M'ha ensenyat algunes coses sobre el ritme i els acords d'aquesta composició, que ell mateix estava aprenent per tocar-la amb el seu grup. He pensat que sovint ens espera alguna sorpresa cada dia, alguna cosa que ens ha agradat aprendre, sovint a punt de finalitzar el viatge, la tasca que fèiem, com avui just abans de marxar de l'escola. Em passa sovint també quan vaig a fer sortides naturalistes que cal estar atent fins al final perquè es probable que surti alguna sorpresa just abans de finalitzar la recerca.
Cal estar amatent a les oportunitats d'aprenentatges i d'emocions que ens poden sorprendre cada dia. Cada dia és una font d'inspiracións. A cada moment pot saltar la llebre, el tresor de les experiències. Podem aprendre de tothom si estem oberts a sentir el que vol dir sobre allò que li agrada. I, per cert, aquesta cançó té un altre encert: la seva lletra.
Deixo una altra versió de la cançó, amb Coldplay, on hi ha la lletra. També me l'ha ensenyat l'Enric. 


Dèu ni dó com ha passat el temps per en John. I per tots. Però mireu com disfruta la gent d'aquesta cançó, encara.

dissabte, 20 de desembre del 2014

WILDMED

Wildmed es un documental, una película sobre el último gran bosque mediterráneo, el de Sierra Morena. Este es su teaser. Se estrema en breve. Esto promete!

"Sierra Morena, el mayor bosque mediterráneo del planeta. Desde casi el nivel del mar, los montes de Sierra Morena se elevan hasta más de mil metros. En este trayecto encontramos la mejor y más completa representación del bosque mediterráneo: acebuchares, encinares, alcornocales, quejigares, hasta llegar a los robledales; sin olvidar las extensas alisedas y los bosques de ribera que orlan sus ríos.
Este tapiz forestal alberga una rica biodiversidad. Es el único lugar de la península ibérica donde sobreviven todas las especies emblemáticas del bosque mediterráneo: el lince, el lobo, el águila imperial, el buitre negro y la cigüeña negra.
Pero Sierra Morena se encuentra amenazada. Las comunidades de vertebrados están cambiando y el bosque está gravemente enfermo. Se estima que en ciento cincuenta años podrían haber muerto casi todos los árboles. Y las grandes poblaciones de ciervos y jabalíes impiden que el bosque se regenere.
Si no hacemos nada, Wildmed será el último bosque mediterráneo.
WILDMED, ALGO MÁS QUE UNA PELÍCULA
Es una llamada de atención sobre el difícil futuro que le espera a Sierra Morena si no tomamos las medidas adecuadas.
Encinas, robles y alcornoques, poco a poco, se están muriendo víctimas de un proceso conocido como “seca”. En realidad, la “seca” es el resultado de la suma de distintos problemas que tienen un origen común: el ser humano.
Y el mismo causante del problema es quien puede poner los medios para solucionarlo. Restableciendo el equilibrio ecológico y favoreciendo la regeneración natural del bosque, conseguiremos que Sierra Morena conserve todo su esplendor.
¡Ayúdanos a promover la conservación de este espacio natural y su biodiversidad!"
enllaç del trailer a la imatge

divendres, 19 de desembre del 2014

EL MICO POETA. 1ª ENTRADA DEL KIT DE SUPERVIVÈNCIA

A partir d'ara aniré afegint articles a la pàgina del "KIT DE SUPERVIVÈNCIA". Aquesta és la primera i per això la mostro també en una entrada.




EL MICO POETA



La reflexió d'avui parteix de la poesia. De que la poesia és present a tots els èssers humans, ho sàpiguen aquests o no, com una necessitat i una característica d'espècie.
Els humans sóm poetes per naturalesa. 
Pot semblar una afirmació agosarada, sorprenent o simplement rara. Agosarada com un caramel a la porta d'una escola, sorprenent com un elefant al pol sud i rara com un gat verd. Però és així. Els èssers humans sóm poetes perquè ens agrada associar idees diferents buscant l'essència en els punts d'identitat, en les coincidències, per remotes que semblin.
La poesia arriba a sublimar aquestes coincidències obrint-nos portes de significats desconeguts a partir d'allò conegut.
La poesia és desafiament dels límits de la realitat i de la comunicació i es dona de moltes i variades maneres.
Les metàfores, anàfores, comparacions, hipèrboles, repeticions i d'altres recursos de la poesia  són les eines naturals del nostre cervell per deslliurar la realitat a viatges de descobriment i aventura, d'aprehensió i d'emoció, de fabricació de la identitat. 
Representa un salt qualitatiu en l'evolució. Aquest és el paradigma o l'axioma del que parteixo.



Quan es presenta aquesta poesia? 
La poesia, aquesta recerca de sorpresa i d'emoció a la nostra realitat es realitza per exemple a través de l'humor. El sentit de l'humor explota aquesta capacitat de connexió entre idees molt diferents, l'associació d'idees com a forma de pensar, com a entrenament per explorar què podem fer en aquest món. Associem idees per innovar i innovem per trencar les cadenes de la natura, les limitacions físiques que ens imposa. I a fe de déu que ho aconseguim. Sense gens d'esforç manipulem al nostre gust l'entor que tenim.
És cert que aquest entrenament en l'associació que ens proporciona el sentit de l'humor, ens serveix també per establir vincles amb els altres. Vincles empàtics.
L'humor associa de forma novedosa, exagerada, original i sovint també grollera.
Imita la vida fabricant una altra realitat, com si fos una funció de circ. On, per cert, es combina poesia, humor i desafiament dels límits.
El llenguatge, mare dels ous de la nostra ideosincràcia, neix d'aquesta capacitat d'associar. Ella ens ha alliberat de les nostres limitacions físiques i ens ha portat a dominar el medi de forma complerta, o casi.



Però tornant a la hipòtesi principal: la poesia és present a tots els èssers humans perquè:

  • La idea de màxima felicitat dels humans és un bonic paisatge natural amb una posta de sol.
  • Fruim de l'esport i del moviment en general, buscant i enaltint aquells moments més inversemblants: aquell gol imparable amb xut per l'escaire, aquell triple en condicions impossibles, el forat de golf en un sol cop, la pirueta més increïble en un ballet,...
  • La música, element inútil a nivell pràctic de la supervivència material més estricta, continua essent present de forma contínua i necessària a les nostres vides i gaudeix d'un estatus especial dins de les activitats humanes. Quantes vegades no heu pensat: "com és possible que una persona que ha fet un album de música sigui considerada per sobre d'aquella que ha creat una casa, un cotxe, un satèl·lit meteorològic o un pastís de crema?".
  • Tenim el teatre, el cinema, els monòlegs o la tele, on l'audiència medeix la qualitat del seu entreteniment pel temps que ens fa estar enganxat a les seves propostes, gaudint d'estones de sorpresa i novetat per les associacions que ens presenta, per la seva originalitat.
  • Ens continúen enganyant i seduïnt amb la publicitat i altres estratègies de convenciment i canvi de parer, a través del ganxo de la poesia de les imatges, l'associació entre elements, la provocació d'emocions intenses i la sorpresa, tot barrejat i unit en còctels explosius.

  • I tantes altres proves de que la nostra naturalesa està imbuïda de poesia i joc.

NEW KIT ON THE BLOC

Avui estreno projecte. Una nova pàgina en aquest bloc "mare" meu, que dona a llum un projecte llargament acaronat, d'escriure sobre el comportament humà a partir de les meves experiències. Es diu "KIT DE SUPERVIVÈNCIA".

La pàgina es troba a sota la capçalera del bloc i aquest és l'enllaç per si hi vols anar directament.


dimecres, 17 de desembre del 2014

JAVIER BAHÓN: LAS INTELIGENCIAS MÚLTIPLES EN EL AULA

Xerrada de'n Javier Bahón sobre els canvis necessaris a l'educació i el paper de les intel·ligències múltiples en aquest procés. 


dissabte, 6 de desembre del 2014

ROBINSONIADES

Fa un temps que vinc recordant, em venen al cap imatges i sensacions de películes i sèries que vaig veure de petit i que em van marcar. Em van marcar perquè m'identificava o identificava algun ideal de vida en aquelles imatges i arguments. Totes les sèries de Félix Rodríguez de la Fuente, evidentment, van marcar-me el camí del naturalisme, em van ensenyar que era possible dedicar-se a descobrir i estudiar la natura i el món. Però també altres obres audiovisuals. Particularment recordo una sèrie que m'encantava pel que tenia de robinsonià i per les imatges que oferia de la vida salvatge del bosc: era "El bosque de Brendon". Una mena de "los cinco" però en el bosc i amb una vida de supervivència i aventura. Em sabia fins i tot el tema musical de la sèrie.
Més tard vaig fer un curs de supervivència a la natura, qui sap si influenciat per aquesta sèrie. Encara mantinc aquesta il·lusió de supervivència en el sentit més pur, de descobriment i de enlluernament amb la natura i és el que trobo en Gerald Durrell o en H.D. Thoureau. Aquest sentit de salvatgia se'm presenta com un valor necessari i en el cor de tota cosa bona. "Totes les coses bones són salvatges i lliures" que deia Thoureau. Representa allò primigeni, la font de la que treure totes les inspiracions.


També hi ha una pel·licula que recordo vivament. Era una pel·licula de l'espai, protagonitzada per un botànic que volia salvar els únics ecosistemes que quedaven de la Terra, en òrbita en una nau al voltant de Júpiter. La vaig veure de reestrena als cinemes Texas de Barcelona.


Pel·lícula “Naves misteriosas” de Douglas Trumbull.


Crec que ara mateix no hi ha cap missatge d'aquest tipus que s'estigui transmetent als joves. Potser només m'ho sembla, però aquests "virus" del món natural són necessaris per tenir un jovent que es preocupi pel medi ambient.

dimarts, 2 de desembre del 2014

EL FET PEDAGÒGIC

El fet pedagògic té alguna cosa d'esmunyedís. Tendim a creure, els adults ensenyants, que tenim la raó pel sol fet de ser jerarquicament superiors als nostres alumnes. Els jutgem. Els adscribim actituds vitals a partir de les seves manifestacions de comportament i les seves reaccions. Sense conèixe'ls gaire, a més a més. Pensem que ha d'haver alguna manera millor, màgicament millor, diria jo, de "fer la nostra feina" sense tanta resistència, de forma més lleugera. No acabem d'entendre què és el que falla. Fem cursos i cursets, canviem la nomenclatura de les coses, el llenguatge. Volem fer coaching, TIC TAC, educació emocional, y que se jo quantes coses més, sense deixar de "donar continguts", l'aliment indispensable de la civilització i de les proves selectives. Les proves selectives, o sigui totes les que fem, son només proves que demostren que ho estem fent malament. No estem seleccionant els més aptes per què la societat funcioni millor o sigui més eficient. Això és el que ens han inculcat, el que ens volen fer creure. Les proves selectives són per perpetuar un stato quo, una classe social dominant, un poder factic asentat en la diferència, en la desigualtat, en els privilegis que es transmeten de pares a fills. Els mestres hauriem de ser crítics socials. Treballar per la igualtat social. TOTS SOM IGUALS.
Emmascarem aquesta reproducció social, aquesta selecció dels privilegiats, amb autoenganys i artificis pedagògics, excuses de mal pagador. Volem trobar mètodes que permetin als nens i nenes participar més de l'adquisició dels coneixements del currículum de moltes i diverses maneres, però totes a dins la classe, des de la mateixa visió cultural i econòmica, des de la mateixa visió de competència acarnissada i excluidora, i sobre tot des del mateix lloc còmode i calentet de la no acció sobre el món, dels exercicis sobre paper, de les fòrmules fetes, no des de la experimentació i el descobriment. Des de la uniformització y el no veure ni apreciar les individualitats, les habilitats i característiques inherents de cadascú, els seus punts forts, allò que poden aportar al món, alló en que són bons. De vegades simples actituds. No jutjant. Cada cosa té la seva bellessa, però no tots poden veure-la, que deia Confuci.
La única sortida a l'educació és la sortida al medi. Aprendre a llegir el món. Buscar la sorpresa, l'emoció, deixar que el món participi de nosaltres, enganxar-nos, treu-re-li el suc. No em cansaré de dir-ho. Ara només falta que ho apliqui. Casumdeu!.