Hi havia una vegada un petit roure curull de gales. Es trobava situat en un prat despoblat dalt d'un turó on també hi havia l'escola del poble, molt a prop. Hi sovintejaven les herbes de tot tipus, pròpies d'ambients ruderals, desforestats i incults: tota una comunitat de plantes en els primers estadis de successió ecològica, colonitzadores de sols nitrogenats i rics, antigament ocupats pel bosc i els conreus. A recer del prat les restes erosionades de les rajoles d'un mas desaparegut.
Als vessants del petit turó creixien les pinedes alternades amb algun que altre roure, arbusts i fins i tot una barreja d'arbres ornamentals més o menys exòtics, com mimoses i ailants.
El prat del minúscul altiplà era doncs un món en miniatura evolucionant des de les restes d'una civilització arbòria a una altra més variada, rastrera i nana de plantes oportunistes i valentes, robinsons comunals d'imperis caiguts. No simples supervivents d'un món antic sino realment fundadores d'un món nou i opulent sobre els tressors d'avantpassats gegants i avars de sol, però generosos en matèria orgànica i humus, que havien fet de la terra, del sòl, un lloc acollidor.
Pels matins la rosada banyava el prat. I al mig del prat el petit roure raquític s'esforçava a sobreviure, separat dels seus companys i assetjat per les vespes de les gales, que en ell injectaven els seus ous, els seus projectes de futur. Les seves branques, plenes d'excrescències rodones, de les supuracions llenyoses producte de la urticant química de les vespes que parasitaven l'arbre i s'aprofitaven de la seva reacció defensiva per crear còmodes reserves com ous per les seves larves, semblaven carregades de fruites estranyes, amb banyetes. Com un arbre de nadal adornat amb boletes de fusta.
Els nens de l'escola propera al prat les prenien com regals, petites capses sorpresa o bales de fusta estranyament abonyegades i lleus.
Quan les hi vaig ensenyar i en vaig obrir una per mostrar-els-hi el seu interior ocupat de cucs fusters, que obrien un forat per escapar de la seva presó i esdevenir adultes formes voladores, ells ho van prendre com una joguina. També les herbes: la menta, el fonoll, la farigola, la sempreviva, la camamilla, etc., pels seus gustos i aromes van ser ben rebudes i celebrades. I aquell dia de camp prop de l'escola es va convertir en una aventura extraordinària.
Però un dia, a algú se li va acudir una nova necessitat amb la qual ocupar terreny tan erm i improductiu. El turó va ser rebaixat, esgarrapat amb les dents d'acer d'una màquina excavadora i convertit en una superfície uniforme, sense relleu, coberta d'asfalt, on poder aparcar cotxes.
Els voltants de l'escola es van omplir de sorolls de motors i es van buidar de silencis i vents, d'ocells i grills, de serps i rates de fruïen assolellant-se, menjant i caçant en aquell prat, residu o producte de la desforestació d'un bosquet de roures, ocupat per una casa i el seu hort i finalment per les herbes del camp i un petit roure. I els nens de l'escola no van tornar a jugar ni a sorprendre's amb la varietat d'un món viu i en evolució, ple d'impressions i descobriments. Però aquells nens no van oblidar el roure i les seves gales ni d'on havien sortit les seves bales de fusta que guardaven en algun calaix. I així, uns anys després, va ser com un d'aquells nens, ficat en política, es va convertir en alcalde i va donar en anomenar "Plaça de les gales", ara ja ningú sap perquè, aquell solar buit convertit en aparcament on antigament havien jugat de marrecs.
Conte basat en una història real.
.jpg)
