dilluns, 23 de febrer del 2015

PROPÒSITS (nova entrada al kit de supervivència)

-    “ Déu meu, perquè m’has abandonat?” .

Des que Jesucrist va dir (o diuen que va dir) aquesta frase, fruit de la desesperació i el desempar, hem interioritzat que el nostre destí no és a les nostres mans. És el déu pare qui disposa i qui té i sap les raons últimes. Els “perquès” de les coses. És la visió paternalista i externalista, gairebé infantil, de que la responsabilitat no és meva. Aquesta visió ens eximeix de la pròpia responsabilitat sobre la direcció de la nostra vida. Una responsabilitat que no neix sola, sinó que s’ha de fabricar al llarg de la vida. En no tenir una idea clara de què volem ser, com volem ser  i on volem arribar,... ens quedem ancorats en el passat, en els hàbits indefinits del designi infantil.
La nostra capacitat de decisió, el lliure albir, es veu reduïda sovint i també lligada i associada, a la contingència del present  anorreador, el present  tsunami i irreductible del “està passant” i no puc aturar-me a pensar. O a reflexionar. La reflexió, expressió que evoca la contemplació des de l’exterior a un mateix, el mirall, la somniada objectivitat.
Els canvis profunds, els canvis de rumb, els cops de timó a la nostra vida, no són habituals, isn’t it?. Fins al punt que moltes vegades pensem que no val la pena ni el plantejament.

dimecres, 18 de febrer del 2015

FEINA D'OFICINA

La tenim idolatrada. En el fons és a allò a que aspira bona part de la gent. Una bona feina de despatx d'oficina sense gaires esforços, movent papers amunt i avall i a cobert i climatitzat tot el dia. I la traslladem a tot allò que ens envolta. A l'escola idolatrem aquesta feina i per això pretenem que tots els alumnes s'hi dediquin i es vagin entrenant per entrar a formar part de l'elit. Fitxes i mes fitxes, deures i més deures, feines repetitives i avorrides, àlbums de fitxes arxivats per assignatura, data, tipus,...
I ara també a les nostres pròpies llars, gràcies a la tecnologia, ens veiem abocats a enviar, rebre i respondre missatges de la feina també a les hores particulars, no laborables. A buscar informació per la feina, a fer documents, a imprimir-los. Però ja ens sembla bé, perquè és feina d'oficina i això no carrega, és una delícia. 
Els pobres nens i nenes, sovint, no pensen el mateix i només veuen el seu temps malgastat pels adults propers en una feina feixuga i avorrida que només podria interessar al mateix diable.

dimecres, 11 de febrer del 2015

EL ROURE DE LES GALES

Hi havia una vegada un petit roure curull de gales. Es trobava situat en un prat despoblat dalt d'un turó on també hi havia l'escola del poble, molt a prop. Hi sovintejaven les herbes de tot tipus, pròpies d'ambients ruderals, desforestats i incults: tota una comunitat de plantes en els primers estadis de successió ecològica, colonitzadores de sols nitrogenats i rics, antigament ocupats pel bosc i els conreus. A recer del prat les restes erosionades de les rajoles d'un mas desaparegut.
Als vessants del petit turó creixien les pinedes alternades amb algun que altre roure, arbusts i fins i tot una barreja d'arbres ornamentals més o menys exòtics, com mimoses i ailants.
El prat del minúscul altiplà era doncs un món en miniatura evolucionant des de les restes d'una civilització arbòria a una altra més variada, rastrera i nana de plantes oportunistes i valentes, robinsons comunals d'imperis caiguts. No simples supervivents d'un món antic sino realment fundadores d'un món nou i opulent sobre els tressors d'avantpassats gegants i avars de sol, però generosos en matèria orgànica i humus, que havien fet de la terra, del sòl, un lloc acollidor.
Pels matins la rosada banyava el prat. I al mig del prat el petit roure raquític s'esforçava a sobreviure, separat dels seus companys i assetjat per les vespes de les gales, que en ell injectaven els seus ous, els seus projectes de futur. Les seves branques, plenes d'excrescències rodones, de les supuracions llenyoses producte de la urticant química de les vespes que parasitaven l'arbre i s'aprofitaven de la seva reacció defensiva per crear còmodes reserves com ous per les seves larves, semblaven carregades de fruites estranyes, amb banyetes. Com un arbre de nadal adornat amb boletes de fusta.
Els nens de l'escola propera al prat les prenien com regals, petites capses sorpresa o bales de fusta estranyament abonyegades i lleus.
Quan les hi vaig ensenyar i en vaig obrir una per mostrar-els-hi el seu interior ocupat de cucs fusters, que obrien un forat per escapar de la seva presó i esdevenir adultes formes voladores, ells ho van prendre com una joguina. També les herbes: la menta, el fonoll, la farigola, la sempreviva, la camamilla, etc., pels seus gustos i aromes van ser ben rebudes i celebrades. I aquell dia de camp prop de l'escola es va convertir en una aventura extraordinària.
Però un dia, a algú se li va acudir una nova necessitat amb la qual ocupar terreny tan erm i improductiu. El turó va ser rebaixat, esgarrapat amb les dents d'acer d'una màquina excavadora i convertit en una superfície uniforme, sense relleu, coberta d'asfalt, on poder aparcar cotxes.
Els voltants de l'escola es van omplir de sorolls de motors i es van buidar de silencis i vents, d'ocells i grills, de serps i rates de fruïen assolellant-se, menjant i caçant en aquell prat, residu o producte de la desforestació d'un bosquet de roures, ocupat per una casa i el seu hort i finalment per les herbes del camp i un petit roure. I els nens de l'escola no van tornar a jugar ni a sorprendre's amb la varietat d'un món viu i en evolució, ple d'impressions i descobriments. Però aquells nens no van oblidar el roure i les seves gales ni d'on havien sortit les seves bales de fusta que guardaven en algun calaix. I així, uns anys després, va ser com un d'aquells nens, ficat en política, es va convertir en alcalde i va donar en anomenar "Plaça de les gales", ara ja ningú sap perquè, aquell solar buit convertit en aparcament on antigament havien jugat de marrecs.


Conte basat en una història real.

dimecres, 4 de febrer del 2015

TROBADES AMB LA FAUNA: FALCONS DE PLANA

Durant l'hivern, la plana de La Selva es converteix en el territori de cacera de molts falcons. Per la manca de fulles i pel seu costum d'utilitzar talaies i perxes per caçar i descansar, aquests rapinyaires es fan més visibles durant aquesta època, regalant-nos observacions en el moment teòricament més "fluix" de l'any. Falcons pelegrins baixen fins a la plana per caçar els estols d'aus hivernants com les fredelugues, daurades o els tudons residents. Les petites però ferèstegues esmerles venen de latituds més altes a passar l'hivern entre nosaltres, caçant sovint en vols baixos arran de terra entre els estols de les també hivernants aloses i fringíl·lids. D'altra banda, els falcons forestals, com els esparvers i els astors, també es deixen veure més aquests mesos. Alguns tenen els seus vols nupcials justament aquests dies, com els astors.


Falcó pelegrí a Campllong

El més terrorífic d'aquesta estació són els tiroteigs dels caçadors a tothora. No en tenen mai prou els amants de la destrucció.