Jo el conec més com el "Bosquet del niu de l'astor" perquè una vegada hi va fer niu una parella d'astors i en vaig poder seguir el procés de cria fins el final d'un poll d'aquest impressionant rapinyaire de bosc. En realitat no sé com es diu o ni si tant sols en té de nom. Aquí a la vora n'hi ha d'encara més petits de bosquets que sí que en tenen de nom propi, i ben folklòric i esponerós, com el "Bosquet de les granges del barber". Es curiós com les comunitats rurals, com aquest municipi en el que visc, sent petites en extensió, nominalitzen cada petit racó i el lleguen al futur amb el deix arcaic de la seva història, signant el seu caràcter però també la seva immutabilitat, la seva resistència i la seva reserva als forasters. Però vull parlar del bosc. A la plana de la Selva el bosc típic és el de roures i en queden taquetes esparses arreu, entre els camps de conreu i les carreteres. El bosquet de la riera seca és un bosquet rectangular, amb un dels seus extrems limitat per la pròpia riera seca, als costats per camps de conreu, tradicionalment de secà però últimament transformats cada cop més en regadiu per plantar blat de moro per les granges de vaques properes. En realitat més valdria anomenar-les indústries lleteres ja que per la seva grandària i producció ja no sembla una explotació agrícola i ramadera tradicional sinó una fàbrica on entren matèries primeres i surt llet. Autèntiques ciutats de vaques i cuidadors especialitzats en tasques diverses. L'últim costat del bosc, l'oposat a la riera seca, està ocupat per un petit hort d'unes cases veïnes i una bassa de rec. És un bosc mixt de roures i pins, amb un camí que el creua pel mig i que porta de les cases d'un dels costats al camí de la Riera seca, a l'altra banda del bosc. És un bosc ombrívol, d'arbres alts. Un dosser d'ombra i tranquil·litat verd. Entrar en ell produeix un lleuger desconcert. Passar de la horitzontalitat del paisatge agrari a la verticalitat dels troncs i les perspectives aèries, que obliguen a aixecar el cap cap al cel, produeix la inquietud i el desequilibri necessaris per a una pau fosca i atenta. Ara són els ocells, el vent entre les fulles, els clarobscurs canviants al terra vegetal de fulles i agulles de pi, els que manen i els que ens fan mirar també a dins nostre, a la nostra foscor, la nostra ombra interior. Tot fa que es desperti la franquesa i s'aturi el temps, al menys per uns instants, fins que les alarmes del món ens assaltin un altre cop des de dins o des de fora.
Sona un wassap: adéu tranquil·litat.
