És molt senzill. Aquest post va sobre perquè la pretesa manera de programar les activitats pedagògiques no funciona i ningú (en general) la fa servir a les escoles. Tots fem servir plantilles setmanals per programar però les programacions didàctiques on s'haurien de plasmar, fer evidents i contrastar posteriorment els objectius i les activitats pedagògiques no les fa ningú. Al menys no es fan de manera útil, si és que realment algú les construeix personalment de cap a fi. Personalment no en conec cap mestre que les faci servir i en conec uns quants centenars. En tot cas s'omplen per callar la boca a inspecció i cobrir l'expedient, però no són ni reals ni útils. Dit això em proposo analitzar amb certa profunditat (!) perquè passa això i com hauria de ser una programació real i verídica, reflex i resultat de l'acció a l'aula, avaluable i contrastable (!!). Si es que és això possible, o fins i tot desitjable (!!!).
La programació, que hauria de ser l'"alma mater" de l'acció educativa segons tots els paràmetres oficials, pateix d'un excés de predisposició o configuració ideològica cartesiana en el sentit que, segons una idea prèvia no explicitada, ha de seguir un ordre lògic de planificació d'objectius, justificació per competències bàsiques i adjudicació de continguts en unes activitats circumscrites a uns temps (sessions) i espais (classes generalment) donats i fixes. Els cursos escolars estan repartits en anys naturals, amb la qual cosa ajuntem al mateix curs nens amb diferències evolutives força grans, com ha quedat demostrat en molts estudis, i que influeix fortament en el seguiment de les propostes que es puguin fer.
No només això, sinó que també està feta en funció de la jornada i de la forma de treballar dels mestres. Encotillada en un marc molt estret no té en compte les intel·ligències múltiples ni les característiques de cada nano. No es té en compte el seguiment de l'evolució de cada nen en particular com a prioritat i sentit de l'acció educativa sinó la normativa d'un currículum que els alumnes han de, literalment, "perseguir". Tampoc es treballa en funció de les característiques evolutives de l'infant, els estadis maduratius de Piaget i els altres psicòlegs evolutius com a vara de mesurar totes les activitats. Tampoc no es té en compte com a prioritat el paper de l'actuació sobre la realitat ni en la realitat en l'acció educativa, sinó que es fa tot sobre el paper i en funció de l'aprenentatge de resultats i teories i no de processos. Per últim, però no menys important, no se li dona un paper actiu ni decisori en la programació i les propostes d'actuació als propis nens sinó que se'ls pren com a simples elements passius i receptors d'unes propostes adultes i pretesament racionals. La concepció de la programació és el fidel reflex de la concepció de l'educació. Desconfiem de la infància com a etapa capaç de prendre les pròpies decisions i no confiem en que la meta sigui arribar a tenir individus autònoms, creatius, crítics i amb capacitat de decisió sinó que pensem que hi ha una veritat única i que s'han d'ajustar el més possible a ella. També pensem en el mercat, es clar. Formar mà d'obra per a les futures professions i llocs de treball, encara que no sapiguem quins seran ni com seran aquests. La formació d'éssers humans amb capacitat d'empatia i decisió pròpia respectant la dels altres no resulta la prioritat principal, perquè LA SOCIETAT com a ens abstracte però quintaessencial, és el que ha de marcar el camí de la formació de l'home. Amb aquesta excusa de la practicitat i l'utilitarisme es bandeja tot el plantejament humanista per passar a un pur plantejament tècnic de la "qüestió educativa". De prioritat a pegat venem el cotxe per comprar benzina i no arribem enlloc.
I ara sí: què ha de ser la programació didàctica?
Molts caps pensants han pensat això abans que jo. I jo què en penso?
Doncs que la programació ha de sortir dels interessos dels infants, principalment. Que s'ha de programar amb ells, individualment i en grup petit i gran. Que s'ha de permetre i fomentar la barreja entre edats. Que l'acció educativa ha de partir i fer-se sobre la realitat, en contacte amb el medi i actuant sobre ell. Que la programació i l'avaluació estan lligades i venen a ser la mateixa cosa o no serveixen per a res. Que la programació i l'avaluació han de seguir el fil dels estadis evolutius i pautes maduratives dels infants i mostrar no només la seva superació sinó la seva ocupació i recorregut, la vivència plena d'aquestes etapes com a baules essencials del desenvolupament i la conquesta de la felicitat humanes. Canviar el paradigma de la educació com a mitjà per aconseguir una feina retribuïda en un futur llunyà a la educació com a mitjà per construir un camí cap a la felicitat, entesa com una expectativa positiva davant de la vida i les dificultats i una capacitat d'acceptació d'un mateix i dels demés.
La programació, doncs, seria així més com un recull de les vivències de l'infant durant la seva educació, una mena d'àlbum de records i assoliments personals, que plasmin l'evolució i el desenvolupament de la personalitat i les capacitats de cada persona i de les seves possibilitats de gaudir. Potser el que està més a prop d'aquest "document" sigui el PORFOLIO proposat per les intel·ligències múltiples de Howard Gardner.
