COL·LECCIÓ ARQUEOLÒGICA

Sempre m'ha interessat l'arqueologia i el món antic i durant un temps, a part de visitar restes arqueològiques com poblats ibers o megàlits propers a casa meva, vaig fer recerca de peces lítiques en els llocs que em semblava més probable de fer troballes. Increïblement en vaig trobar alguna peça en jaciments ja molt prospectats pertanyents al paleolític inferior, indústria lítica treballada per l'Homo heidelbergensis probablement, però també, per pura sort i sense pretendre-ho, vaig trobar peces del neolític en un altre lloc, un jaciment nou prop d'un ja conegut. Les peces trobades finalment les he portat a un museu local, el de Llagostera, donat que les peces pertanyents al període neolític, potser les més interessants, van ser trobades en el seu terme municipal, prop de Can Crispins. En fer la cessió d'aquestes peces lítiques, un arqueòleg, en Xavier Niell, se'n va fer càrrec del seu estudi i documentació, fent una tasca magnífica. En el seu treball recull des de la història de les troballes per part meva fins a la descripció i la catalogació de les mateixes, amb un acostament a la seva possible utilització en el període al que pertanyen. En fi, un treball molt ben fet sobre el conjunt de les 14 peces donades al museu i que deixo aquí per si algú té curiositat, com em passaria a mi mateix, per consultar un treball concret d'aquest tipus. Vull encoratjar tothom que tingui peces arqueològiques a casa guardades que les porti a algun museu on tothom hi pugui gaudir i de pas pugui arribar a saber l'autèntica importància de les seves troballes.

Per motius de seguretat dels jaciments arqueològics esmentats al treball d'en Xavi Niell he esborrat les referències geogràfiques i les coordenades de geolocalització que s'esmenten. 

Deixo també l'enllaç en una pàgina nova d'aquest mateix bloc, situada a la part superior del mateix, sota el títol, perquè hi consti de manera permanent i no només en una entrada.

Acces al PDF del treball fet per en Xavier Niell Ciurana del Grup d'Arqueologia i prehistòria de la Universitat de Girona clicant a la imatge.

EN EL NOM DEL PARE

Faig aquesta entrada pensant en el pare, una figura que normalment s'associa amb les arrels d'un mateix, amb l'aprenentatge de principis i costums, maneres de veure i de viure, amb una estimació profunda i bàsica. 

No sé què ha passat entre nosaltres, pare. No sé si ha passat massa temps i ja no ens reconeixíem. No sé si l'erosió de la vida i els maltractes, més que del temps va acabar amb totes les teves il·lusions i amb totes les connexions possibles. No sé si se'ns va oblidar comunicar-nos. Amb coses importants. No amb tonteries i frases fetes. Semblava que no volguessis descobrir el teu passat i de fet te l'has emportat amb tu. Era més important tapar que compartir. I els nens... Tampoc cap apropament. 

Potser eres incapaç de compartir res de tu. 

No sé què ha passat, pare. Noranta cinc anys són molts anys i jo em portava cinquanta-tres amb tu, que no són pocs tampoc. I no ha quedat res? Potser és que encara no ho he descobert. Potser és que ha de passar més temps. Potser he de trobar aquella connexió en la memòria que em desperti l'enyorança i el bon gust de boca, un lloc i un temps al que tornar. Potser sóc jo el que s'ha quedat sec.

Ja sé que estaves senil, que eres gran, que necessitaves atenció, que et feies petit davant dels meus ulls i t'amagaves darrera les cançons i la felicitat petita. Ja sé que no eres tant tu com quan eres jove. Però no et vas comunicar. A última hora no et vas comunicar. Vas continuar sorrut pel teu camí del silenci i el dissimulo. No vas confiar. No vas creure que la història ja no et pertanyia sinó que l'havies de compartir, fos quina fos, la del passat dels teus pares sobre tot.

Crec que senties vergonya. Crec que senties que la teva vida havia estat sempre una mena d'obra a l'exili, no del tot vertadera, no del tot representable, no del tot exposable a l'exterior. Per això el teu posat greu i reservat, el teu caràcter frustrat i agressiu, al llindar de l'insuportable. 

M'agradaria dir coses maques de tu, però això hagués requerit que tu haguessis dit coses maques de mi, una mica d'acceptació, una mica menys d'indiferència i sí, una mica més de lloança i orgull vers els teus fills. 

Cadascú tira cap a on el marquen les seves debilitats i tu no suportaves el dolor, potser per això t'estaves tant de tu mateix. Ves a saber. Ja no ho sabrem mai, oi? Te n'has sortit. T'has emportat tot lo teu i no has deixat res aquí. 

I encara més, el sense sentit del buit de records s'enceba en la carronya del desprès. No saps, però t'ho podries imaginar, com és de buit el teu plor aquí a la Terra. Practicitat quasi pornogràfica la que t'envolta ara. La teva urna de cendres resta amagada en un racó sense sentit ni significat de la casa, dins d'una funda asèptica que ningú es va dignar ni obrir durant la primera setmana després de la teva mort. 

En el nom del pare, que ha quedat de tu? Què ha quedat de tu en mi, que pugui guardar i reservar com una espelma, com una aroma important per al meu traçat per aquesta vida? 

La teva mort no és un bon record. No vull que sigui el record de la teva vida. Potser puc recordar els teus records vívids i autèntics de quan vas ser a França, a Niça, els teus anys millors de joventut, la font de tot tu. Intentaré fer-ho millor i deixar alguna cosa que recordar, per al futur.