KIT DE SUPERVIVÈNCIA: "FINO, FINO... FILIPINO"

Nou espai d'expressió i de recerca dins el bloc EBDSP dedicat a la filosofia mundana o pràctica, una espècie de manual d'ús i d'observació etològica humana, en els entrallats de la quotidianitat subtil.

Aquest espai parteix d'un plantejament propi i també de les converses amb l'amic Carlos M. sobre crear un bloc de filosofia i pensament.
El seu contingut serà tot allò que ens sembli significatiu, sorprenent i habitualment obviat, dins del comportament i les relacions humanes i de la mateixa societat. Ho dic en plural perquè la idea és fer-lo obert a col·laboracions lliures de qui vulgui participar en aquest "projecte" o el que sigui. O sigui que si en vols publicar alguna cosa només cal enviar-ho, amb el teu nom i endavant!

Possiblement aquest espai acabi traslladant-se a un altre plataforma més adient pel seu desenvolupament. O potser acabi resultant una "boutade" sense més continuïtat. Comença com una pàgina d'aquest bloc "mare" principal on he anat desenvolupant les meves dèries i preocupacions aquests últims anys.

El que està clar és que és ara i aquí o no és, quan s'han de fer les coses que tenim ganes de fer.


1.-  EL MICO POETA

La reflexió d'avui parteix de la poesia. De que la poesia és present a tots els èssers humans, ho sàpiguen aquests o no, com una necessitat i una característica d'espècie.
Els humans sóm poetes per naturalesa. 
Pot semblar una afirmació agosarada, sorprenent o simplement rara. Agosarada com un caramel a la porta d'una escola, sorprenent com un elefant al pol sud i rara com un gat verd. Però és així. Els èssers humans sóm poetes perquè ens agrada associar idees diferents buscant l'essència en els punts d'identitat, en les coincidències, per remotes que semblin.
La poesia arriba a sublimar aquestes coincidències obrint-nos portes de significats desconeguts a partir d'allò conegut.
La poesia és desafiament dels límits de la realitat i de la comunicació i es dona de moltes i variades maneres.
Les metàfores, anàfores, comparacions, hipèrboles, repeticions i d'altres recursos de la poesia  són les eines naturals del nostre cervell per deslliurar la realitat a viatges de descobriment i aventura, d'aprehensió i d'emoció, de fabricació de la identitat. 
Representa un salt qualitatiu en l'evolució. Aquest és el paradigma o l'axioma del que parteixo.

Quan es presenta aquesta poesia? 
La poesia, aquesta recerca de sorpresa i d'emoció a la nostra realitat es realitza per exemple a través de l'humor. El sentit de l'humor explota aquesta capacitat de connexió entre idees molt diferents, l'associació d'idees com a forma de pensar, com a entrenament per explorar què podem fer en aquest món. Associem idees per innovar i innovem per trencar les cadenens de la natura, les limitacions físiques que ens imposa. I a fe de déu que ho aconseguim. Sense gens d'esforç manipulem al nostre gust l'entor que tenim.
És cert que aquest entrenament en l'associació que ens proporciona el sentit de l'humor, ens serveix també per establir vincles amb els altres. Vincles empàtics.
L'humor associa de forma novedosa, exagerada, original i sovint també grollera.
Imita la vida fabricant una altra realitat, com si fos una funció de circ. On, per cert, es combina poesia, humor i desafiament dels límits.
El llenguatge, mare dels ous de la nostra ideosincràcia, neix d'aquesta capacitat d'associar. Ella ens ha alliberat de les nostres limitacions físiques i ens ha portat a dominar el medi de forma complerta, o casi.

Però tornant a la hipòtesi principal: la poesia és present a tots els èssers humans perquè:

• La idea de màxima felicitat dels humans és un bonic paisatge natural amb una posta de sol.
• Fruim de l'esport i del moviment en general, buscant i enaltint aquells moments més inversemblants: aquell gol imparable amb xut per l'escaire, aquell triple en condicions impossibles, el forat de golf en un sol cop, la pirueta més increïble en un ballet,...
• La música, element inútil a nivell pràctic de la supervivència material més estricta, continua essent present de forma contínua i necessària a les nostres vides i gaudeix d'un estatus especial dins de les activitats humanes. Quantes vegades no heu pensat: "com és possible que una persona que ha fet un album de música sigui considerada per sobre d'aquella que ha creat una casa, un cotxe, un satèl·lit meteorològic o un pastís de crema?".
• Tenim el teatre, els monòlegs o la tele, on l'audiència medeix la qualitat del seu entreteniment pel temps que ens fa estar enganxat a les seves propostes, gaudint d'estones de sorpresa i novetat per les associacions que ens presenta, per la seva originalitat.
• Ens continúen enganyant i seduïnt amb la publicitat i altres estratègies de convenciment i canvi de parer, a través del ganxo de la poesia de les imatges, l'associació entre elements, la provocació d'emocions intenses i la sorpresa, tot barrejat i unit en còctels explosius.

I tantes altres proves de que la nostra naturalesa està imbuïda de poesia i joc.

2. TENIR LA RAÓ

Hi ha gent que creu que el més important és tenir la raó. Rectifico. No es tracta de tenir la raó sinó de posseir-la. Sempre. En exclusiva. Sigui quin sigui el tema i sigui quina sigui la opinió que es defensa. Es tracta de guanyar. De guanyar la dialèctica. D’acabar per sobre de l’altre. D’argumentar de manera més eficaç e irrebatible, amb més vehemència i més dades, amb més convicció.

De vegades s’arriba a l’extrem de voler tenir sempre la raó, fins i tot opinant en temes que no es coneixen gens. D’altres, com a mínim, tenen la decència d’esquivar aquests temes i portar la conversa cap a aquells que els interessa, en el que són destres en tenir la raó. N’hi ha que poden desqualificar una opinió, elecció o decisió aliena amb arguments i burles i tot seguit adoptar-la com a pròpia sense cap problema defensant-la acarnissadament, canviant totalment el xip i el rol i sense cap tipus de conflicte exterior visible, cap contradicció.

Guanyar, per aquests individus, és el més important del món. Guanyar, estar per sobre dels altres, tenir la raó. Acabar tenint la raó. Posseint-la. L’argumentació es fabrica sobre la marxa i tant se val si es cap a un sentit o cap a l’altre. Ells sempre estaran en contra teva i sempre, invariablement, tindran la raó. Són gent que no suporta tenir dubtes. Gent que “sempre” ha fet les coses de determinada manera i no “pot” permetre’s dubtar per fer-les d’una altra.  Gent que ho té tot clar des del principi. Quin principi?. Tant se val o millor no furgar. És un principi indefinit, que ells assimilen com social, de sentit comú, indiscutible, axiomàtic, o, fins i tot, universal. La veritat, vaja.

Gent que no deixa parlar, que interromp les argumentacions amb andanades d’irrefutables, gairebé ofesos per que els portin la contrària i demanant la coincidència amb les seves afirmacions a la mínima oportunitat.

•  Estàs d’acord, no?, és així, oi?. "¿Tengo razón o tengo razón o tengo razón?, Razón, razón, razón..." (que deia l'amic venedor d'assegurances de'n Phil, el protagonista de la película "Atrapado en el tiempo")

Necessiten l’acceptació, com la necessitem tots, però no deixen mai que els altres puguin ni tan sols defensar els seus punts de vista, desenvolupar les seves perspectives, sospesar i aclarir les afirmacions i els arguments, netejar-les, posar-les en quarantena, deixar-les reposar i tornar sobre elles, relativitzar-les, mirar-les sobre unes altres llums.

Buscar el consens és una postura feble, és cert. És més fàcil arrabassar amb la raó. Amb la raó monolítica i des qualificadora, la de no escoltar, ni sospesar, ni dubtar i sortir-se amb la seva sigui com sigui i acabar ràpid. No es tracta de dialogar sinó de discutir. I de tenir la raó.

3. PROPÒSITS

-    “ Déu meu, perquè m’has abandonat?” .

Des que Jesucrist va dir (o diuen que va dir) aquesta frase, fruit de la desesperació i el desempar, hem interioritzat que el nostre destí no és a les nostres mans. És el déu pare qui disposa i qui té i sap les raons últimes. Els “perquès” de les coses. És la visió paternalista i externalista, gairebé infantil, de que la responsabilitat no és meva. Aquesta visió ens eximeix de la pròpia responsabilitat sobre la direcció de la nostra vida. Una responsabilitat que no neix sola, sinó que s’ha de fabricar al llarg de la vida. En no tenir una idea clara de què volem ser, com volem ser  i on volem arribar,... ens quedem ancorats en el passat, en els hàbits indefinits del designi infantil.

La nostra capacitat de decisió, el lliure albir, es veu reduïda sovint i també lligada i associada, a la contingència del present  anorreador, el present  tsunami i irreductible del “està passant” i no puc aturar-me a pensar. O a reflexionar. La reflexió, expressió que evoca la contemplació des de l’exterior a un mateix, el mirall, la somniada objectivitat.

Els canvis profunds, els canvis de rumb, els cops de timó a la nostra vida, no són habituals, isn’t it?. Fins al punt que moltes vegades pensem que no val la pena ni el plantejament.

“Qualsevol intent de tornar un home mort a la vida deixa indiferents en qualsevol lloc i moment” que deia Thoureau.

Però sorprèn la decisió i determinació (ara en diríem resiliència) de certs personatges al llarg de la història per dirigir-se a allò que volen, en oposició al costum o el corrent històric de deixar-se portar i acceptar resignadament.

Com podem nosaltres també desempallegar-nos de tants llasts, costums i hàbits recurrents, cíclics, que ens frenen i no ens deixen canviar?.

Cap d’any és el moment en el que se solen fer els nous designis, les propostes de canvi de vida. Cada any ens plantegem com volem ser i ens proposem canvis per arribar-hi. Propòsits que malgrat tot acaben arraconats i inconcrets al cap de poques setmanes. Què és el que falla?

Trencar les inèrcies exigeix una clara i ferma visió del que es vol aconseguir. O un posar-se en camí sense dilació.

Una manera que em sembla que pot ser eficaç és dedicar-hi un temps diari a pensar-hi sobre el tema. Sí. Pot ser només pensar-hi. Personalment em va molt bé escriure o fins i tot dibuixar. Però entenc que concentrar-se, pensar-hi, meditar, imaginar, modelar, és una forma més externa de fer-ho.

Es pot aprofitar per fer això trencant algunes rutines. Pot ser que meditem passejant, o anant a la muntanya, o en bici o anant al gimnàs. Podem acostumar-nos a escriure abans d’anar a dormir, o a primera hora del matí, o al migdia (personalment jo prefereixo el migdia).

Abandonar mòbils i Internet durant un temps “sagrat” diari també pot ser una molt bona idea. Guanyarem temps, si més no, i aquest ja és la meitat del canvi.

Pintar un quadre, encara que sigui sense saber-ne, modelar argila, començar aquell llibre que sempre has volgut escriure... Invertir en un mateix.

Saltar-se intents de fer coses per guanyar temps, en el fons és perdre el temps. No intentar-ho és deixar-ho en el fons del calaix de les coses per fer, que ens ancoren i ens frenen.

Però, com canviar el “personatge”, allò en que sovint ens convertim davant dels altres i cada cop més davant nostre mateix? Com creuar el mirall?

Segons Lewis Carroll, el procés de creuar el mirall, encarnat per la seva protagonista Alicia, és internar-se en el propi subconscient i seguir-li el fil. Deslliurar-se als desitjos i inquietuds més profundes i amagades sense qüestionar-se res, aprendre a relaxar-se i deixar passar les coses, aprofitar les oportunitats, respirar, respirar fondo i desconnectar dels deures fins al punt d’oblidar-los i menystenir-los, pot ser el camí per deixar d’interpretar papers i transcendir el nostre personatge, obrint-nos a nous camins i experiències.

No es tracta de canviar de personatge. De canviar un personatge per un altre. Sinó d’estar molt atents, d’estar amatents als nostres actes i paraules en el moment present i decidir si realment són els que volem que siguin o són el producte inconscient d’uns circuits reactius que hem anat creant al llarg del temps, dels anys de vida. Decidir a cada moment com volem actuar i deixar de re-accionar de forma semiautomàtica. Com ens sentim amb cada cosa en cada moment i com ens agradaria sentir-nos. Què estem fent erròniament, per poder canviar-lo. Implica prendre consciència de cada moment i també plantejar-se, des de la relativització i la obertura de mires, quines són les nostres prioritats i els nostres valors. Cap a on volem dirigir-nos. Que volem i perquè ho volem. Segurament acabarem decidint que el nostre ego, aquella part suposadament pròpia i genuïna , és molt més prescindible del que pensàvem i en canvi pren importància el projecte comú amb persones properes i les fites o objectius més transcendents, com lluitar per la justícia i la equitat en alguna de les seves formes.

Fer ioga, respirar, visualitzar, fer exercici físic, és també una bona manera de prendre contacte conscient amb nosaltres mateixos. Tractar bé el nostre cos: “El cos és el primer instrument de l’ànima” que deia en Thoureau (sempre Thoureau).

Es tracta d’adoptar pràctiques i costums nous. Al principi costa però desprès ja no tant. Tres quartes parts del combustible per anar a la lluna es gasten en els primers 60 kilòmetres de viatge. Una pràctica o costum que va molt bé és tenir els estris que necessitem per fer una activitat qualsevol preparats i llestos per utilitzar en un lloc accessible i adient. Per exemple, quan em vaig plantejar tornar a tocar la guitarra, vaig comprar-me un peu per subjectar-la i tenir-la permanentment preparada i llesta per tocar, sense haver de treure-la de la seva funda. Això em permet tocar-la en qualsevol moment i sense la mandra i la dificultat d’haver-la de treure i guardar cada vegada. El primer és organitzar les coses perquè ens hi pugem posar amb facilitat.

Un altre mal hàbit a trencar és la contingència de les 3001 coses urgents a fer, la dèria de “la feina”. La feina és el primer, el més urgent passa davant de tot,... És un tòpic que ens han inculcat des de petits, amb els deures, les dites populars i l’actitud general davant la vida. És allò que hem mamat des de petits. Som, de fet, en bona part, el que hem mamat des de petits. La nostra “edat sensible” als canvis acaba ben aviat. Una mica més tard que en altres mamífers, és cert, però no és pas eterna. I molt del que “som”, del que creiem i ens agrada creure que som, és el producte directe d’aquells primers anys, passat per les capes de terra i cendra posteriors. Alliberar-se dels hàbits antics és com tornar a néixer. Abandonar la pesada gravetat per surar en l’espai exterior, alliberat.
Però potser en aquest tema topem amb els límits de l'individu. Un individu és un ésser amb unes característiques i una identitat definides?. Llavors potser millorar com a persona implica deixar de ser una mica un individu, perquè les seves característiques es fan més líquides, canviants, indefinibles.
Un altre tema és què determina a cadascú. On són les claus del nostre passat i què podem fer ara amb això, si és que podem fer alguna cosa. Però això és tema per un altre dia... i un altra teràpia.

4. LA ACTITUD FEMENINA ANTE LA VIDA o ¿COMO PIENSAN LAS MUJERES? (1)

Sé que quedará feo, o pretencioso o probablemente misógino o incluso ignorante o pueril. Excesivamente simplificado, evidentemente. No se puede pretender dar una explicación cabal y completa de la sicologia femenina en un articulo de 500 palabras. Aún así, este es un tema al que vengo dándole vueltas desde hace mucho y del que ambicionaba hincarle el diente en un artículo, por complejo e inabastable que fuera. 

A los hombres, al género masculino, nos cuesta entender lo femenino (creo) : sus referentes, sus prioridades, su escala de valores, su simbologia (su interpretación de los signos i actitudes), sus expectativas,  etc.

Me parecen a menudo seres con una clara vocación a la conservación: la conservación del orden establecido, de las costumbres, de lo físico, de todo lo que represente una base para la vida.

Las mujeres priorizan la família y la satisfacción de las necesidades vitales mínimas, para las cuales son muy sensibles y se entrenan constantemente, teniendolas siempre presentes i planificando su cumplimiento y sus tiempos, sus rutinas, de forma que se anticipan i proyectan esas necesidades como forma de pensar en muchos aspectos. Esta es una característica que determina muchos de sus comportamientos a partir de las prioridades, escala de valores, etc.

Planean o analizan su función en el orden social y en la vida humana, en la actividad humana, de forma que se priorice siempre la conservación de la vida y de las formas sociales que les permitan ofrecer un mejor futuro a ellas mismas y a sus descendientes. Las mujeres son esencialmente normativas: si hay una norma que seguir la seguiran punto por punto.

A menudo se inhiben de funciones constructivas o de manejo del orden social dominante. 

El trabajo físico intenso o repetitivo no suele interesarlas en absoluto i creo que se consideran físicamente poco aptas para él.

Por otro lado, su físico las determina grandemente y creo que construyen alrededor de sus caracteres sexuales secundarios una proyección de ellas mismas y todo un sistema de autodefensa y manejo social. Creo que también basan en sus características físicas femeninas una série de preminencias que las hacen en cierto sentido invulnerables, por contraste a la vulnerabilidad símplemente física que les representa. A menudo parece que les esté todo permitido, que no tengan que pedir ningún permiso para comportarse de forma prioritaria ante el resto, convirtiendo sus prioridades en un supuesto preaceptado. Por ejemplo: las mujeres (y me permitiran que generalice en estas afirmaciones para no andar justificandolas excesivamente y agilizar las explicaciones) tienden a ocupar el espacio sin preocupar-se por las necesidades de los demás. Pueden, y de hecho lo hacen constantemente, pararse en medio de un paso o de una puerta a charlar, despedirse o hacer lo que sea, sin tener en cuenta la necesidad de paso de otras personas. Ya se espabilaran y se esperaran, no hace falta que se preocupe por ellas. Viven en cierta manera de forma independiente en sociedad. No de forma absoluta, evidentemente, pero si en ciertas situaciones en las que son anónimas. La actitud es "Porque yo lo valgo".
También son indudablemente planificadoras. Planificadoras hasta el mínimo detalle, rehaciendo y retocando planes constantemente. Es lo que llamo "pensamiento en bucle", volviendo recurrentemente sobre el mismo asunto una y otra vez, reactualizando y modificando las decisiones anteriores ya que nunca se acaba de dar por concluida la planificación. No hay un punto final.


5. CONVERSA

Quan tenim una conversa amb una altra persona, especialment si la coneixem per primera vegada, volem donar una certa imatge de nosaltres mateixos, una imatge bona, segura i amb principis i opinions clares i fortes. Qualsevol intercanvi de parers entre les dues ments que conversen estarà típicament farcit d'arguments que voldran decantar l'estira i arronsa a favor d'un dels participants. Perquè sovint, conversar és intentar redimir a una altra persona a la nostra "veritat", el nostre punt de vista, la nostra opinió. I, com deia Clint Eastwood a la pel·lícula "El sargento de hierro": això de l'opinió és com el forat del cul; tothom en té un i el dels demés empesta.

Però és aquest punt de vista, aquesta opinió, realment nostra?

Crec que des que som petits i a mesura que ens anem fent grans assumim com a nostres molts dels missatges-idea que sentim al nostre voltant, especialment a l'entorn més immediat: el familiar i el dels amics, la gent del barri, ...

Som, en aquest sentit com aparadors, vitrines transparents on es van col·locant missatges-idees (M-I a partir d'ara) que són com figuretes de vidre i porcellana que col·leccionem i exhibim, i que assumim com a pròpies no importa d'on provinguin. Les treiem la pols de tant en tant repetint-les en veu alta, especialment davant d'auditoris receptius amb M-I similars. Seguim col·locant figuretes M-I al nostre aparador provinents d'altres entorns i influències, d'altres aparadors que ens les presten i ens en fem còpies, fins que ja tenim atapeït el nostre moble. Llavors diem que en tenim una opinió formada.

A les converses surten els M-I encapsulats sovint en frases recepta comprimides amb la força dels axiomes indemostrables. Indemostrables i pre-acceptats, com autèntics cavalls de troia dels intercanvis d'idees. Així, es va desenvolupant el combat a base de cops d'axiomes indemostrables, que una vegada introduïts i no rebutjats es fan la base des de la que llençar i refermar els nous arguments amb més M-I encapsulats. Sol guanyar qui empeny més i llença l'adversari fora del ring dialèctic, gràcies a presupòsits progressivament més agosarats i excloents, classificadors de tot o res respecte la postura que s'adopta davant d'ells. 

Però també hi ha altres maneres de conversar. La conversa des de l'interior, des de l'impuls interior, acompanyada per l'escolta de l'interlocutor sense prejudicis ni competició. Hem d'aprendre a filtrar els axiomes i les capsules d'M-I, negant de seguida la seva validesa argumentativa, deixant temps i expectativa per al desenvolupament de la conversa, sense esperar que aquesta arribi a una sentència final necessària i guanyadora. És a dir, la veritable conversa parteix de l'interior d'un mateix i obvia tota la bateria de figuretes col·locades al nostre aparador. La qual cosa, a la llarga, equival a prescindir d'aquest aparador i llençar a les escombraries totes les càpsules acumulades a les lleixes de vidre. Intentar prescindir d'aquest llast que ens acompanya de forma permanent i castrant és un exercici d'alliberament i de descobriment d'un mateix, on no cal defensar apriorismes ni assumir postulats pretesament millors o vertaders, deixant de pas de voler convèncer i redimir a la resta de la humanitat. 

D'aquesta manera la conversa es converteix en una font d'exploració d'un mateix i del món, ajudant a obrir noves perspectives i formes de comprensió. Són els mètodes socràtics de coneixement del món i el que promulguen noves actualitzacions del mateix com el coaching.


6. NEGRITUD

Aquesta entrada vol tractar el tema del tracte amb la raça negra en la nostra societat, particularment la catalana i l'espanyola, posant l'accent en l'actitud meva individual. Aquest és un tema obviat i això ens fa veure que es tracta d'un tabú. Es confon parlar-ne, amb el racisme.
D'entrada dir que la paraula raça hauria d'estar desterrada del nostre vocabulari en parlar dels humans. Utilitzar-la ja indueix al seu "isme", a la comparació maldestre malaventurada i esbiaixada des del propi prisma cultural. 
Que ens produeix la presència propera d'una persona amb color de pell fosca? 
D'entrada una sorpresa, una inquietud, un desconeixement de com d'estranya pot ser aquella persona, tan llunyana, tan diferent. No ens reconeixem ens els trets físics d'aquells que són d'altres latituds, encara que tinguin molts trets en comú. Malgrat tot, tenint tracte amb ells ens hi fem de seguida o aconseguim tenir una relació d'iguals, donat que ens adonem de seguida de les profundes similituds entre tots nosaltres i que tots tenim els mateixos problemes i les mateixes inquietuds.
El cas és que, amb les persones amb color de pell fosca, l'acostament és molt més rar que amb altres fisonomies. Particularment jo he parlat amb molt poques persones adultes amb la pell fosca, tot i que he tractat amb uns quants nens, donat que sóc mestre. Amb els nens l'acostament sempre és més fàcil, no hi ha tantes barreres. Però amb els adults la relació sol ser o bé inexistent o be de marcada superioritat cap a ells. Conec gent que en parla malament, sense haver-ne creuat quasi cap paraula amb cap d'ells, i donant-los-hi les culpes de bona part de les retallades i la manca de serveis que pensen que li són deguts pel sol fet d'existir i haver nascut al món ric i occidental.
Els altres, en canvi, prenen l'opció de la invisibilitat. Caminen o van en bici, rarament en cotxe, lentament, a un ritme africà en el que les coses que han de passar passaran i no han d'estar empenyent contínuament el destí en una roda giratòria, per aconseguir no moure'ns. No es relacionen amb els blanquets que els menystenen i només els volen per les feines feixugues i treballen sense aspiracions, o sense les aspiracions dels blancs. Una vida modesta i amb els mínims imprescindibles. Només viure, menjar, vestir-se, anar fent sense cridar l'atenció i enviar diners cap a casa. Cap a aquella casa llunyana que han abandonat per força i per miratges estrangers, però que hi és amb força com a arrels profundes i familiars. Són gent de família, que té entre les seves prioritats la solidaritat familiar per sobre de tot i els seus lligams sempre ben presents.
Em fa que pensar, quan en veig pels carrers i els trobo tan separats de nosaltres, que caminem en dimensions diferents, sense creuar-nos, sense veure'ns. ¿Quan els reconeixerem com a iguals i els donarem l'oportunitat d'entrar a les nostres vides, les nostres converses, la nostra quotidianitat?. De normalitzar-los. Em fa l'efecte que mai.

7. ECOETOLOGIA HUMANA

Aquest post anava sobre una terrible inquietud que em trasbalsa i em destarota. Volia arribar per algun camí a la comprensió de l'actitud i el comportament de certes persones que es mostren i es comporten amb les altres de formes abusives, irrespectuoses i en general indesitjables, de difícil convivència (en realitat també incloïa comportaments meus en aquest calaix, que m'agradaria canviar, o més aviat desterrar, mal que em pesi reconèixer-ho). Pensava que alguna branca o disciplina d'estudi, procedent de la psicologia o la biologia, de la etologia o del psicoanàlisi, em donaria la resposta. Vaig capbussar-me per internet a la recerca de respostes (oh gran deu Google, que tot ho saps!), sobre tot a partir de la comparació entre comportament i funció ecològica dins dels ecosistemes, per exemple: parasitisme, mutualisme, comensalisme, depredació. Vaig donar amb les personalitats tòxiques i l'ecologia emocional. Tots conceptes fantàstics.
Vaig deduir que normalment el tipus de relació que s'estableix amb les altres persones respón a la relació amb un mateix, és a dir a l'equilibri entre l'exterior i l'interior que hem aconseguit cadascun de nosaltres. Un desequilibri en aquesta relació implica que intentem compensar-ho amb altres mecanismes, com tenir més poder si ens sentim insegurs, etc.
Però finalment vaig ensopegar amb Einstein, que amb una sola frase em va aclarir tots els dubtes.

8. PODRAS TORNAR ENRERA?

Perquè pensem que sempre hi haurà temps suficient per fer o canviar les coses?

Deixem per demà, i qui diu demà diu un temps indefinit, un munt de coses i de somnis que ens hauria agradat fer i que moren en estat fetal per deixadesa i per autoengany. Volem ser el que "s'espera" de nosaltres i ens entreguem a les obligacions, a la feina i a les convencions socials, al que volen els altres o pensem que volen els altres, aparcant tot allò que volíem i podíem ser. De tant en tant un record, una foto o un petit objecte oblidat en un calaix ens recorden l'existència avortada d'un projecte, somni o desig. Un perquè sí, perquè ens agrada. I pensem: potser un dia d'aquests... Però els anys van passant, com vagons carregats de més obligacions, feina i convencions socials, i mai no arriba el dia. Tanmateix ens conformem i ens consolem amb pensar que als altres també els hi passa. Que només són quimeres. Que potser algun dia... Que sempre hi haurà temps. Però la veritat és que no. L'altre dia vaig fer 51 anys. Mare de deu! 51 anys! Mig segle i comptant. Miro el temps per davant i penso: ja no queda tant de temps, temps de veritat, temps per deixar-lo passar i dir ja ho faràs. Miro el calendari i miro aquesta mania de deixar passar el temps i els desitjos per tal de satisfer no se què o a no se qui, en comptes de seguir el meu camí, i penso que potser no és la millor manera de viure. Vaja, que no és manera de viure, sinó de morir. Sacrificar-se sempre un mateix, immolar-se en el corrent de les obligacions i el deixar passar, el quedar bé, no és manera. Per tant, a partir d'ara em proposo ser més esquerp, defensor de les meves pròpies prioritats i intentar complir els meus desitjos, ara que sé que són perquè si, i que tant s'hi val, són perquè si.

És difícil, sí, sostreure's de la manipulació i la influència dels demés. No deixar-se arrossegar com fulles per una ventada. És difícil ser com un Bodhisattva Gautama que deixa passar tota influència de l'exterior i l'interior i arriba al nirvana. Un és en bona part allò que s'espera d'ell, aparentar, voler ser algú pels demés, quan paradoxalment això ens allunya del nostre propi valor, aquell que només ens poden donar les nostres accions per a nosaltres mateixos.

9. HABITACIONS, PORTES I CAPSETES. ARQUITECTURA I EDIFICIS GÀBIA.

Proveu de dibuixar una casa. Segur que us surt una cosa així:

Ara proveu de dibuixar una casa per dintre. Segur que us surt una cosa semblant a això.

Però ben pensat això només és un model de casa. No l'únic possible. On voldríeu viure?, Com?, Quines necessitats teniu?, Les satisfeu?

Tot comença per les habitacions i les maleïdes portes. Els compartiments estancs, la subdivisió de l'espai i del treball que ens traspassa i ens traspua fins i tot en les més petites manifestacions vitals. Les llars són el mirall de les activitats humanes i com que aquestes activitats han quedat circumscrites a àmbits externs: feina, relacions socials, ... només ens queden les activitats de relax o subsidiàries, és a dir, aquelles no reglades per la societat i sense un valor social. A les cases només hi ha espais per cuinar i menjar, dormir i veure la tele o fer alguna activitat transitòria entre d'altres d'importants. No hi ha espais realment per viure, per fer coses relacionades amb la nostra vida i el seu curs fora de l'estricta nutrició. El centre de les llars actuals a occident és la televisió, l'ordinador i altres aparells electrònics de joc virtual. Les relacions socials, el fabricar objectes i la convivència amb familiars i veïns nombrosos i diversos en edats i condicions són fets que no es donen.
El disseny urbanístic és un altre dels dissenys pendents de repensar-se en aquesta societat nostra, al servei més de les màquines que dels homes. Francesco Tonucci proposa un disseny bassat en les necessitats dels infants a la seva "ciudad de los niños":

La motivación

El proyecto "La ciudad de los niños" nace en Fano (Italia), en mayo del 1991.
Rechazando una interpretación exclusivamente de tipo educativo o simplemente de ayuda a los niños, el proyecto desde del inicio ha tenido una motivación política; trabajar hacia una nueva filosofía de gobierno de la ciudad, tomando a los niños como parámetro y como garantía de las necesidades de todos los ciudadanos. No se trata de aumentar los recursos y servicios para la infancia, se trata de construir una ciudad diversa y mejor para todos, de manera que los niños puedan vivir una experiencia como ciudadanos, autónomos y participativos. El proyecto se basa en diversas motivaciones, las más importantes y significativas se encuentran sintetizadas a continuación.
La degradación de las ciudades está provocada, en gran parte, por la decisión de privilegiar las necesidades de los ciudadanos adultos, hombres y trabajadores como prioridad económica y administrativa; esto afecta a todos los ciudadanos, especialmente a los más débiles y a los más pequeños. El poder del ciudadano adulto trabajador, se demuestra claramente debido a la importancia que el coche ha adquirido en nuestra sociedad, condicionando las decisiones estructurales y funcionales de la ciudad, creando graves dificultades para la salud y la seguridad de todos los ciudadanos.

La ciudad

En las últimas décadas, debido a la elección del ciudadano adulto y trabajador como parámetro de desarrollo y de cambio, la ciudad ha perdido una de sus características originarias, la de ser un lugar de encuentro e intercambio entre las personas. Ha renunciado a los espacios públicos que como punto de encuentro y de intercambio eran imprescindibles. Los patios, las aceras, las calles y las plazas han adquirido cada vez más, funciones asociadas al automóvil y al comercio, quitándoselas a los ciudadanos. La ciudad ha renunciado a ser un espacio compartido y sistémico, en el cual cada parte necesita de las otras, para destinar espacios definidos a funciones y clases sociales diversas, construyendo ghetos y zonas privilegiadas, vaciando los centros históricos dando vida a las modernas periferias. Las ciudades se han modificado y se han transformado en un ambiente malsano para la salud, debido a la contaminación atmosférica y acústica, a que están sucias y son peligrosas.

Cambiar el parámetro

Los niños desde pequeños, son capaces de interpretar y de expresar sus propias necesidades y contribuir al cambio de su ciudad. Sus necesidades coinciden con las de la mayor parte de los ciudadanos, sobre todo con las de los más débiles. Vale la pena darles la palabra, llamarlos a participar, porque quizás en su nombre y por su bienestar, es posible pedir a los ciudadanos adultos los cambios que dificilmente estarían dispuestos a aceptar y a promover por otros motivos.
Este proyecto propone, cambiar el parámetro y pasar del adulto, hombre trabajador, al niño: se trata de conseguir que la Administración baje sus ojos hasta la altura de un niño, para no perder de vista a nadie. Una ciudad adecuada a los niños es una ciudad adecuada para todos.
Es una propuesta transversal que implica a todos los sectores de la Administración, por ello se confía al alcalde y a todos los miembros de la Junta.

més a l'enllaç:

http://www.lacittadeibambini.org/spagnolo/interna.htm

Aquesta compartimentació estanca de l'espai ens determina la forma de viure, de pensar, de gaudir,...i d'estar a l'escola, per suposat.

 "El actual modelo de enseñanza organizada en aulas en las que se agrupan alumnos distribuidos en distintos niveles fue instaurado durante la Edad Media, imitando la disposición de los fieles y sacerdotes en las iglesias. Este sistema organizativo apenas ha variado desde entonces."

Per sort hi ha gent que pensa diferent. A Suecia, Dinamarca i Austràlia han fet models d'escoles amb altres dissenys.

Escoles sense aules:
 http://www.abc.es/20120125/medios-redes/abci-escuela-aulas-201201252109.html
 http://www.abc.es/familia-educacion/20140130/abci-vittra-escuela-suecia-201311111102.html
 dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3860410.pdf
 http://otra-educacion.blogspot.com.es/2013/07/escuelas-sin-aulas-aulas-sin-escuelas.html

Encara que la història sempre és una interpretació i una projecció dels nostres desitjos i pors, sembla probable, donada l'evolució dels models econòmics i socials, que la vida en èpoques anteriors a la revolució neolítica fos més interessant i complerta, en el sentit que omplis més les expectatives de l'ésser humà. Pel que fa a la vivenda, està clar que era d'un sol espai multifuncional amb una connexió permanent amb l'exterior.

Historia de la vivienda:
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/6113/04PARTE2_3.pdf;jsessionid=852F741F19DDBC2A61FC96FB48C281E7.tdx1?sequence=6

10.- LA FELICITAT S'APRÈN

Quan som petits aprenem a relacionar-nos amb el món, principalment dels nostres pares i mares. Les seves actituds són les que acaben impregnant-nos, no només les ments, o no principalment les ments, sinó els hàbits. Aquella altra intel·ligència automàtica i reactiva que ens fa actuar de determinades formes. Perquè no tot el que fem, pensem o parlem és una construcció nova i del moment. Som el producte d'una història: pròpia, familiar i social, fins i tot d'espècie, que ens traça uns camins i unes maneres, unes rutines i subrutines, amb les quals ens movem pel món de manera semi-automàtica. De vegades com si ens moguéssim dins d'una pel·lícula.

Però el que més ens determina la nostra actitud, les nostres reaccions i les nostres expectatives davant del món i dels altres, és el que hem vist en els familiars més propers, els que ens fan la "empremta" del caràcter. Si el pare no té marge, té un llindar reactiu molt baix davant les adversitats i no sap manegar les dificultats i els entrebancs de forma positiva i amb esperança, el fill percebrà aquest desequilibri, el patirà i el reproduirà, perquè no haurà aprés la versió contrària. D'aquesta manera aprenem unes actituds i maneres de fer o unes altres i tendim a fer el que han fet amb nosaltres perquè és el que coneguem. De la mateixa manera que els esclaus alliberats a l'Àfrica per associacions anti-esclavistes nord-americanes van continuar amb la mateixa organització i van fer esclaus les gents que vivien allà, nosaltres caiem una vegada i una altre en els mateixos errors en reproduir els dels nostres pares. 

Aprendre a ser feliç implica reconèixer, en primer lloc, que no som amos completament del nostre destí, que tenim una "programació" i que ens hem de "reiniciar" si volem fer canvis. I que els canvis que hem de fer no els veiem perquè mirem a través de finestres petites i dirigides a llocs concrets. Mirem des d'òptiques, des de racons, de vegades foscs, i amb ulleres distorsionades. 

La felicitat vol un territori gran, uns horitzons extensos, perspectiva sobre les coses. Confiança en la simplicitat, en les enormes possibilitats dels éssers humans des d'un punt de vista ampli i no mediatitzat per l'instant econòmic i social, per la contingència, irreconciliable amb la reflexió, el reconeixement i la correcció. Reconèixer la ignorància, però també la saviesa. Fer cas del nostre cos, del nostre cor, de la intuïció, i del coixí. Deixar descansar i reposar les coses. I decidir. Aprendre a decidir, amb agilitat i mesura, mirant els dos cantons, el doble tall de les coses. Els guanys i les pèrdues.

Som allò que hem viscut, és cert, però també allò que decidim ser. Si som capaços de deslliurar-nos de les velles vestidures i escollir-ne les noves, potser fixant-nos en les que porten aquells a qui ens agradaria semblar-nos. I també fixant-nos en les que no volem portar, aquelles que causen dolor en els altres, ferides que després portaran amb ells i reproduiran.

Podem fer de les nostres vides un camp de proves on posem en quarantena tots els nostres actes i els mirem sota la llum de quina conseqüència tindrà en els demés i quina empremta els produirà. Si no és positiva, millor plantejar-se un canvi, i si és negativa millor abandonar aquella reacció. Cada moment és una oportunitat per caminar en aquest terreny desconegut on ens podem donar oportunitats a nosaltres mateixos, sense desesperar per no ser perfectes, però aprenent a navegar escollint el rumb i no a mercè dels vents i les onades.

Sí, la felicitat s'aprèn de petit, però també de gran, escollint els aprenentatges i els des-aprenentatges que volem fer per acostar-nos a ser qui volem ser.

11. SECRETS DE FAMÍLIA

No és cap secret que ens assemblem als nostres progenitors, o com a mínim tenim traces d'ells i d'altres avantpassats, i no només en el que fa al físic, sinó en el caràcter i fins i tot en les manies més insignificants. Ja se sap, els testos s'assemblen a les olles i tot això. 

És un dir molt comú a les famílies buscar semblances de cadascú dels fills en els diferents progenitors. Uns ho atribuiran a la genètica com a explicació gairebé màgica, argument implacable que explica totes les herències, bones o dolentes. D'altres a l'ambient: el costum és el que ens forma.  Potser és que la simple predicció de comportaments s'acaba auto-complint per la llei de influència de les pròpies creences en el propi destí. Les profecies d'auto-compliment.
Estudis amb bessons univitel·lins demostren que la genètica idèntica no produeix resultats del tot idèntics. Així doncs, sembla clar que la resta dels mortals hem de restar més diferents del que sembla als nostres progenitors.
Quines són les influències que ens marquen i en quina mesura. 
Som qui volem ser?
Quina és la importància de les experiències familiars, dels "secrets de família"?

Els meus secrets de família són ben comuns, crec. Un pare amb un llindar de frustració molt baix i amb reaccions agressives, sovint desproporcionades. Un contacte escàs i una manca de comunicació freqüent. 

Per altra banda un germà que es torna paranoic i amb brots esquizoides durant l'adolescència i la joventut. Per tant sense una comunicació vertadera. La mare sado-masoquista i enquistada en el seu propi passat de jovenesa, incapaç de sortir de la seva visió pueril i capriciosa, amb una utilització de la culpa i el retret per aconseguir el que es vol, com a únic recurs.

En el passat remot, un avi del que no es parla, com un fantasma, que va viure separat de la resta de la família quasi tot el temps i a París, per motius desconeguts. Allà es va quedar fins que va morir. 

Tot el que els va passar, totes les desgràcies i les experiències plaents, tota la memòria tràgica i les desventures gravades, van quedar com a engrames transmesos fins a nosaltres?

En fem net en algun moment, en alguna generació?

Quines són les influències que ens arriben i que ens traspassen, aquelles que portem a sobre com un equipatge del passat?

Diuen els científics que part de les nostres experiències poden passar al nostre genoma i d'aquesta manera fer-se heretables i passar als nostres successors com a modificacions epigenètiques, variacions fenotípiques causades per alteracions químiques de l'ADN (metilació) o per canvis en l'empaquetament de l'ADN deguts a proteïnes cohesionadores de l'ADN (com les histones). *

Podem sostreu-re'ns a les "marques" d'aquesta herència, genètica o viscuda?

Són preguntes amb una importància cabdal. És un tema recurrent.
Quina herència deixem als nostres fills?

* El gen, una història íntima. Siddhartha Mukherjee. Ed. La Campana, 2017.

12. EL QUE QUEDA DEL DIA

Els filòsofs, els poetes, els cantants, els psicòlegs, potser la gent de lletres, els economistes sense colors, els cardiòlegs, els zoòlegs i els habitants de l'espai infinit que donen voltes sobre la Terra i potser fins i tot algun nen mirant les estrelles, s'han preguntat què hi fem aquí. Nogensmenys ens ho preguntem davant del repte, perdó, de la paret de la mort, quant se'ns presenta, sigui real d'algú proper o futura, la imaginació del nostre propi esdevenidor. La resposta sol ser sempre la mateixa, durant la vetlla: no som ningú.

Però...i si ho som? i si fóssim algú? vull dir: algú que la resta de la gent reconegués i admirés perquè ha deixat petja. Resulta, doncs, des d'aquest punt de vista, que només podem ser algú quan som algú per algú altre, quan deixem als altres ser algú a través nostre, del nostre espai d'acollida i reconeixement. Només si aconseguim que els altres siguin algú per nosaltres serem reconeguts com algú pels altres. 

I només si tenim un criteri propi i un dubte existencial de què hi fem ací, en podem plantejar tractar els altres com a iguals i veure'ls com a nosaltres mateixos i com ens agradaria que ens tractessin.

La necessitat de mantenir en tensió aquestes dues necessitats, la de ser un ésser independent i la d'assimilar-nos als altres i no pensar-nos diferents ni millors, és el que crec que es allò necessari per anar tirant durant el que queda del dia.

13. EN EL NOM DEL PARE

Faig aquesta entrada pensant en el pare, una figura que normalment s'associa amb les arrels d'un mateix, amb l'aprenentatge de principis i costums, maneres de veure i de viure, amb una estimació profunda i bàsica. 

No sé què ha passat entre nosaltres, pare. No sé si ha passat massa temps i ja no ens reconeixíem. No sé si l'erosió de la vida i els maltractes, més que del temps va acabar amb totes les teves il·lusions i amb totes les connexions possibles. No sé si se'ns va oblidar comunicar-nos. Amb coses importants. No amb tonteries i frases fetes. Semblava que no volguessis descobrir el teu passat i de fet te l'has emportat amb tu. Era més important tapar que compartir. I els nens... Tampoc cap apropament. 

Potser eres incapaç de compartir res de tu. 

No sé què ha passat, pare. Noranta cinc anys són molts anys i jo em portava cinquanta-tres amb tu, que no són pocs tampoc. I no ha quedat res? Potser és que encara no ho he descobert. Potser és que ha de passar més temps. Potser he de trobar aquella connexió en la memòria que em desperti l'enyorança i el bon gust de boca, un lloc i un temps al que tornar. Potser sóc jo el que s'ha quedat sec.

Ja sé que estaves senil, que eres gran, que necessitaves atenció, que et feies petit davant dels meus ulls i t'amagaves darrera les cançons i la felicitat petita. Ja sé que no eres tant tu com quan eres jove. Però no et vas comunicar. A última hora no et vas comunicar. Vas continuar sorrut pel teu camí del silenci i el dissimulo. No vas confiar. No vas creure que la història ja no et pertanyia sinó que l'havies de compartir, fos quina fos, la del passat dels teus pares sobre tot.

Crec que senties vergonya. Crec que senties que la teva vida havia estat sempre una mena d'obra a l'exili, no del tot vertadera, no del tot representable, no del tot exposable a l'exterior. Per això el teu posat greu i reservat, el teu caràcter frustrat i agressiu, al llindar de l'insuportable. 

M'agradaria dir coses maques de tu, però això hagués requerit que tu haguessis dit coses maques de mi, una mica d'acceptació, una mica menys d'indiferència i sí, una mica més de lloança i orgull vers els teus fills. 

Cadascú tira capa a o el marquen les seves debilitats i tu no suportaves el dolor, potser per això t'estaves tant de tu mateix. Ves a saber. Ja no ho sabrem mai, oi? Te n'has sortit. T'has emportat tot lo teu i no has deixat res aquí. 

I encara més, el sense sentit del buit de records s'enceba en la carronya del desprès. No saps, però t'ho podries imaginar, com és de buit el teu plor aquí a la Terra. Practicitat quasi pornogràfica la que t'envolta ara. La teva urna de cendres resta amagada en un racó sense sentit ni significat de la casa, dins d'una funda asèptica que ningú es va dignar ni obrir durant la primera setmana després de la teva mort. 

En el nom del pare, que ha quedat de tu? Què ha quedat de tu en mi, que pugui guardar i reservar com una espelma, com una aroma important per al meu traçat per aquesta vida? 

La teva mort no és un bon record. No vull que sigui el record de la teva vida. Potser puc recordar els teus records vívids i autèntics de quan vas ser a França, a Niça, els teus anys millors de joventut, la font de tot tu. Intentaré fer-ho millor i deixar alguna cosa que recordar, per al futur.

14. EL QUE NO ES DIU

Hi ha tot un món de convencions que ens envolta com una matriu i no ens deixa veure la realitat, si és que aquesta paraula té sentit. Alguns dels missatges subliminars que conté la matriu, com sal a l'aigua de mar o sucre dissolt al cafè, impregnen les nostres decisions en prefigurar i dirigir les nostres impressions, expectatives i prejudicis, com vicis ocults en el més profund, en el nostre moll de l'os social.

Un preàmbul massa llarg per parlar de coses terrenals i greus, com la xenofòbia, la discriminació, la selecció social, el determinisme cultural, les creences de superioritat, la identificació amb els bons i els justs, també amb els guanyadors ... La creença en la necessària exclusió d'uns quants per ser-hi nosaltres. La identificació de la competitivitat com element seleccionador i perpetuador de la prevalença dels poderosos. La necessitat d'apagar la llum dels demés per que brilli la nostra. Tot això hi és present en l'estructura social i en tot el joc de preparació/selecció que hem muntat com a excusa i justificació de la classificació social. La educació, la jerarquia de feines en manuals i intel·lectuals, la jerarquia dins de les feines per ordre d'antiguitat i privilegis, qui fa les funcions de servei, qui està al servei de qui... tot parla d'una escassa autoestima i d'una encara més escassa creença en la vàlua i la igualtat en la vàlua de tots els homes i dones. Tots som capaços i competents i útils i brillants en algun sentit.


15. MIRA'M AQUEST ULL

Mira'm aquest ull és una expressió que feia servir la meva iaia Magdalena. La feia servir quan et volia fer entendre que no l'enganyaries pas. Que ella sabia veure darrere dels fets. 
Mirar un ull et fa entendre que darrere hi ha un cervell, una ment que treballa a molts nivells i de forma subconscient moltes vegades. Que fa intuïcions, que integra les experiències passades per passar pel seu garbell les noves. I que veu les coses d'una manera crítica i conscient.
Mira'm aquest ull vol dir: respecta'm i et respectaré. Fiat del que la teva ment veu, més que dels teus ulls. Les coses són com són i es diuen com es diuen i si no agraden, poseu-vos-hi fulles!

Per això, món, mira'm aquest ull!

16. FER CULTURA

Consumidors. Som consumidors i poca cosa més. No tenim dret a considerar-nos creadors de res. Ens hauria de fer vergonya intentar-ho tan sols. Ficar-nos en el món dels Deus. Consumim cultura alegrement i no ens preocupem per com es fa o què redimonis és, només consumim-la. 

La cultura és així. Ens la venen com un producte embolcallat en cel·lofana que només es pot aconseguir a les botigues especialitzades. I només si és d'aquella que està de moda, que es fa sentir o veure, com les cançons o les imatges. Tenim la idea que la cultura és allò que traspassa els límits del temps i que la majoria som cucs que no arribarem mai ni tant sols a somiar en produir-ne. 

Crear està en la nostra naturalesa i és al que hem d'aspirar per poder tenir dret a respirar.
I per crear hem de tenir dret a deixar-nos anar, a provar sense límits, a deixar de banda la perfecció i el judici dels altres. I també, sobre tot, a aprendre a tenir idees pròpies i cuidar-les com el tresor que són i desenvolupar-les fins el final o fins on vulguem.

17. LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.

L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.

Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.

La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.

18. LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas de allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.

19. MOSQUES AL PARABRISSES

Em deixareu que us parli amb franquesa. Ara us explicaré un "cuentu xino". Aquests contes xinesos solen tenir molt de metàfora, o potser una part de metàfora i una altra de surrealisme ben entés, del que serveix per entrar a la consciència. Aquesta és la metàfora de les mosques al parabrises.

Imaginem per un moment que som un cotxe. Anem per la carretera fixats en el nostre destí, en les bifurcacions, les sortides, les rotondes i els cartells i senyals de trànsit. De tant en tant sens creua una mosca i s'enclasta contra el vidre del parabrises. La mosca és la imatge del judici instintiu i previ que fem d'una altra persona amb la que ens hem creuat o que tenim present per algun motiu. Jutgem la seva actitud i capacitats, la forma d'actuar, l'adequació de les seves accions o fins i tot del seu aspecte. Aquest prejudici se'ns marca a la ment i ens distreu del camí. Després ve una altra mosca, i una altra i una altra. El parabrises ens genera por, angúnia, malestar i enfado. I ja no veiem on anàvem. Ens aturem. O ens desviem del camí. O el perdem.

Ara podem fer dues coses: podem netejar aquestes mosques del parabrises amb el netejavidres, la qual cosa vol dir relativitzar aquests prejudicis que tenim i adonar-nos que no són més que això i que no coneixem de veritat a aquestes persones i les seves motivacions i maneres d'actuar, i per un altre banda raonar que el fet de fixar-nos en les actituds dels altres de forma compulsiva ens porta a desviar-nos del nostre camí i a alterar el nostre equilibri interior, la nostra pau, la nostra serenitat. Les altres persones no són totes importants per la nostra vida. No totes juguen un paper per nosaltres. Hem de ser capaços de veure els altres des de certa distància, certa perspectiva, acceptant la diversitat i sense prejutjar les seves actituds si no ens afecten en excés. Evitarem que les mosques xoquin contra el nostre parabrises/ment conscient i netejarem per endavant el nostre pensament de distraccions i foteses.

Tenir aquesta imatge, aquesta metàfora present, ens pot ajudar a recordar-nos que podem canviar la nostra actitud i ajudar-nos a congraciar-nos amb el món d'una manera ben senzilla, perquè ja no depèn del món, el nostre humor i predisposició, sinó de nosaltres mateixos, que decidim donar importància a algunes coses i no a d'altres.

Cotxes, mosques i carreteres. Netegem les nostres mirades i les nostres ments per una vida més conscient i serena, més nostra. Per ser més nosaltres i més valents i al mateix temps acceptar més els altres tal i com són, perquè ja ho sabeu que no els podem canviar, oi?. Ensenyar-los a viure, sí, per això.

20. SÈNECA I LA IRA

Sèneca designava la ira com la més repugnant de les emocions, ja que no en podem tenir control. Ens explica la seva teoria sobre la ira, i la relaciona amb Neró i la història de l’esclau. Quan al servent li va caure la plata amb copes, Neró el va tirar a un estany amb serps. Un càstig desmesurat i provocat, entre d’altres coses, per la ira.

Segons Sèneca, la ira és la frustració provocada per l’excés d’esperança. També demostra que la gent rica, tenen més esperances i expectatives perquè pensen que tot els ha de sortir bé i, per això, al mínim entrebanc s’enfaden.

Sèneca ens recomana fer una petita anàlisi cada matí del que pot anar malament durant el dia. Ens recomana que tinguem una actitud més aviat pessimista. Així les coses que van malament no ens faran enfadar ni ens sorprendran perquè ja en ho esperàvem. També ens posa l’exemple del desastre de Pompeia. Les forces naturals no es poden controlar, però s’ha d’estar preparat psicològicament per si algun dia passa alguna desgràcia.

21. UNA PART DE NOSALTRES

Una part de nosaltres sempre ens observa des de fora i intenta imitar algun model...o intenta evitar-ho...

Vistos des de fora, els humans semblem seguidors d'unes consignes particulars. Programats d'alguna manera des de ben petits, com amb una mena d'impronta, amb el caràcter, els moviments, la manera de riure o la de moure les mans d'algú altre amb el que ens vam criar o que ens va servir de model, l'aprenentatge és una mena de impregnació, una mena de bany en les impressions que heretem dels nostres tutors més propers. Durant la resta de la nostra vida aquelles pautes no enteses, assimilades sense més, assumides  com a pròpies, ens acompanyaran i probablement fins i tot ens aferrarem a elles com a caràcters propis, símbols de la nostra bandera i país particulars. Segurament són el producte d'alguna finestra oberta en la nostra ment a les influències més properes en un període sensible de la nostra infantesa més primerenca i pregona, gravada per algun mecanisme de neurones mirall o circuits de memòria de placa base. 

De vegades, en un lloc amb molta gent, es possible observar i advertir els petits o grans "deixos" i "maneres" de cadascun dels presents i inferir o imaginar la seva procedència: l'amanerament de la veu i els gestos d'aquell homosexual d'allà, imitant la mare o alguna de les dones que el van criar en la seva infància. El riure escandalós i groller d'aquella dona apersonada d'allà darrere, trencant el silenci i la soledat tal com ho feia algú de casa. O jo mateix, pensant de reüll en com de semblant sona la meva veu a l'estigma del meu germà paranoic.

22. NADANDO EN LA AMBULANCIA

Hay pocas expresiones más chocantes y inquietantes que las que nacen como producto de la mezcla o corrupción de otras. En este caso el requiebro està claro, aunque obscuro, porque su significado se refugia en la paradoja y la ironia. También en la verdad más tierna y quejosa, la que nace del desconsuelo, de la falta de esperanza, de la orquestra del Titànic. Nadamos en la abundancia en este mundo nuestro occidental, tan sinrazón de vivir, pero por eso mismo el mundo, todo el mundo y no solo el nuestro, se convierte en una ambulancia, en una emergencia que no lleva a salvar al enfermo, solo a ingresarlo en la UCI, para darle la extrema unción y certificar (SIC) su muerte. Nadamos como un pez en la pecera en una situación límite y extrema, de camino a ningun lugar que pueda solucionarnos. No somos solucionables. 

En el mientrastanto, calumnia que algo queda que para lo que me queda en el convento... o relata, que algo queda, por poner algo de música a este hundimiento, por salvar la belleza un segundo más.
Y ese es el nuevo título del bloc.

23. LA NECESARIA AUTOCRÍTICA

Podría ser un auto de auto-choque o un chorreo de mea culpa como cuando no sabes a quien echársela y quién sabe si el error está en la misma madera, en la materia del sujeto o solo es un error perdonable. Eso quisieramos, una cosa o la otra, pero hay que vivir con la incertidumbre y haciendo de tripas corazón para creer en uno mismo y desear que los otros también lo hagan y no vean la poca fe que le pones en el empeño. Buenos o malos, de hábitos desmochados, intransigentes, quemados, irreconciliables o irrecuperables, la vela que nos ilumina no sabe la cera que le queda o si ya la ha gastado toda y solo le queda la mecha.

Lo que no puede ser es andar sin ella, como rey engalanado con prendas invisibles. No puede ser no contar con ella, vivir sin tener un punto de honor . No es proeza de piloto suicida y kamikaze sino un simple punto de soporte o anclaje a la cordura y a la justícia.

Actuamos de mil maneras erróneas o cuestionables al final del día y tenemos el deber de, sin rasgarnos las vestiduras, mirar de nuevo los hechos y ver qué podríamos mejorar y hacernos el propósito, no ya por los demás, que también, sino especialment per nosotros, por pundonor i ganas, de ser más conscientes y independientes.

La falta de autocrítica, así pues, es una lacra que nos imbeciliza y nos hace ser un lastre. Nos impide comprender y nos atufa de un olor a podrido y indeseable que nos aleja de los demás, que nos aleja de tierra hacia alta mar, donde no hay puntos de referència, donde la mar somos nosotros mismos.

El exceso de autocrítica, sin embargo, nos inmobiliza y nos aturde con un efecto áspero, encongido y suicida en su final.

La autocrítica es ese viento fresco que nos mantiene en el puente de mando, en el filo de la navaja, constantemente en viaje ya que la vida es un viaje. 

Bienvenida sea la autocrítica.